Opinió

Consulta democràtica

En democràcia pot ser tan important el com es fa el procés com la decisió final que el poble majoritàriament decideixi

Cants de lli­ber­tat. Crits d'inde­pendència. Així va ser. Així es va sen­tir. Així es va pro­jec­tar i així ho van viure els 85.000 assis­tents al con­cert del Camp Nou del dia 29. L'estadi del Barça va ser l'esce­nari més gran i més emblemàtic per fer res­so­nar aquests cants i aquests crits. En el calen­dari sobi­ra­nista, la data del 29 de juny s'haurà d'afe­gir a la de l'11 de Setem­bre de l'any pas­sat, i a aques­tes dues se n'hi haurà d'afe­gir, segur, una altra, la del 11/09/13 amb la cadena humana que relli­garà el país com una nova demos­tració d'afir­mació naci­o­nal.

Aques­tes mani­fes­ta­ci­ons col·lec­ti­ves de ciu­ta­da­nia, majo­ritària­ment inde­pen­den­tis­tes, jun­ta­ment amb les ini­ci­a­ti­ves par­la­mentàries i ins­ti­tu­ci­o­nals sobre el dret a deci­dir, demos­tren que Cata­lu­nya vol ser sub­jecte polític d'aque­lles deci­si­ons de futur que afec­ten el país, com a poble i com a nació. Aquesta consciència majo­ritària es tra­du­eix en la rei­vin­di­cació d'uns drets: dret a la con­sulta, dret a deci­dir i dret a optar, fins i tot, a la inde­pendència. Són drets democràtics. Són drets legítims. Cor­res­pon a la política tro­bar el com i el quan aquesta legi­ti­mi­tat s'ha de poder tra­duir en capa­ci­tat jurídica per mate­ri­a­lit­zar-se democràtica­ment.

El final d'aquest procés, tan­ma­teix, no té estació única, ni és lineal, ni es pot fer només amb volun­ta­risme, amb exhi­bi­ci­ons emo­ci­o­nals o dis­cur­sos abran­dats. Hi ha una història i unes estruc­tu­res d'estat i un marc legal vigent que con­di­ci­o­nen el procés. Lleis i drets no sem­pre encai­xen bé. D'entrada, qui té el poder de l'Estat pre­fe­reix admi­nis­trar la llei al seu albir abans de donar carta de ciu­ta­da­nia a les legi­ti­mi­tats. I cal reconèixer que la lega­li­tat vigent s'ha con­ver­tit lamen­ta­ble­ment en un dret de veto pel que fa al dret a deci­dir. I encara més, assis­tim a un indis­si­mu­lat cor­rent centrípet del govern del PP que, apro­fi­tant-se de la crisi, malda per impo­sar una crei­xent recen­tra­lit­zació del seu poder i de les estruc­tu­res d'estat. Això explica d'alguna manera l'eclosió d'un cor­rent centrífug des de Cata­lu­nya que no tan sols no està dis­po­sat a renun­ciar als espais de sobi­ra­nia esta­tutària sinó que exi­geix ara la capa­ci­tat i el poder d'anar més enllà, tan enllà com vul­guin els ciu­ta­dans que avui diuen que pri­mer la democràcia, després les lleis.

Caldrà, tan­ma­teix, ser curo­sos a l'hora d'inter­pre­tar les volun­tats col·lec­ti­ves. No és fàcil ara mateix saber què s'amaga, per exem­ple, dar­rere de la pas­si­vi­tat o del silenci d'amplis sec­tors de la ciu­ta­da­nia cata­lana, que viu pre­o­cu­pada o bé per l'estan­ca­ment econòmic o pels efec­tes de la crisi més que no pas per l'encaix o la rup­tura amb Espa­nya. S'imposa el rea­lisme. S'imposa el rigor. S'imposa la peda­go­gia. I s'ha d'evi­tar d'entrar en aquest debat de forma mani­quea divi­dint la ciu­ta­da­nia en cata­lans bons o dolents pel fet de decan­tar-se per una opció o per una altra. Cal recor­dar de manera ben explícita que el dret a deci­dir no porta incor­po­rada una res­posta unívoca. La defensa del dret a deci­dir inclou sens dubte l'opció inde­pen­den­tista però ha d'incloure també i amb el mateix dret altres alter­na­ti­ves. Per això serà molt impor­tant la for­mu­lació de la pre­gunta objecte de la con­sulta. Cata­lu­nya no és un poble de pen­sa­ment únic ni és un poble d'un sol crit. La història ens diu que Cata­lu­nya és poble de marca i de mes­tis­satge. Totes les veus s'hau­ran d'expres­sar lliu­re­ment, democràtica­ment, no només en el moment de la con­sulta sinó en aquesta etapa prèvia que con­cen­tra ja bona part del debat polític i del dis­curs mediàtic.

Ens podem pre­gun­tar, tal com feia Ernest Mara­gall, pre­si­dent de Nova Esquerra Cata­lana, en l'acte de cons­ti­tució del Pacte pel Dret a Deci­dir, si només es podrà triar entre el “sí total” i el “no abso­lut”. Ernest Mara­gall hi afe­gia que “aquesta és pro­ba­ble­ment l'estratègia de l'Estat espa­nyol; dur-nos al límit i posar tota la pressió de l'amenaça directa o indi­recta”. I con­ti­nu­ava dient que cal­dria plan­te­jar-se una tria entre dues opci­ons en posi­tiu: “Inde­pendència”' o “Acord de sobi­ra­nies”, en el benentès que aquesta segona opció hau­ria de ser for­mu­lada pel propi Estat, nego­ci­ada amb Cata­lu­nya, amb efec­tes d'apli­cació imme­di­ata i d'acord amb el sig­ni­fi­cat de Cata­lu­nya Estat. És una manera d'ence­tar el debat obert i civi­lit­zat.

Caldrà peda­go­gia i caldrà, sobre­tot, res­pecte pels que defen­sen una cosa o una altra. En democràcia pot ser tan impor­tant el com es fa el procés com la decisió final que el poble majo­ritària­ment deci­deixi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.