Tot per la feina

El cantant Gerard Quintana declarava a les pàgines d'aquest diari que ell, tot i estimar el seu país, “mai no mataria ni moriria pel seu país”.

“Dulce et decorum est pro patria mori” (“És dolç i honrós morir per la pàtria”), va escriure Horaci. Són uns versos que des de la Roma antiga fins als nostres dies han llorejat moltes devastacions. El poeta anglès Wilfred Owen, que va morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, compon un poema amb el mateix títol que els cèlebres versos d'Horaci. Es tracta d'una peça desmitificadora, que gira com un mitjó l'ascendent de les paraules horacianes: “Amic meu, no explicaries amb gaire entusiasme / als nens que cremen ansiosos de glòria / aquesta vella mentida: Dulce et decorum est / pro patria mori.”

La nostra educació sentimental ha estat atapeïda d'invocacions a la mort, a la destrucció i a l'autodestrucció en nom de la pàtria. L'infame “Todo por la patria”, sense que els anys de fertilització civilitzant i democràtica l'alterin, encara presideix molts edificis de la Guàrdia Civil. El lema de “Más vale morir de pie que vivir siempre arrodillado” ha estat una icona per a moltes generacions.

Em temo, però, que si els Vidal-Quadras i les cabres de la Legió no ens desmenteixen, l'observació de Gerard Quintana sobre el refús a morir per la pàtria està a punt d'adquirir un aire vintage. En les nostres latituds polítiques i socials ja no s'estila morir per la pàtria. Ara és moda morir per l'empresa, per la feina. Gran part de la gent que aquest estiu fa temporada treballant al sector serveis té unes condicions de feina i salaris literalment incompatibles amb la vida. La majoria d'empreses exigeixen sacrificis martirials als treballadors, concebent que la realitat és justament a l'inrevés de com hauria de ser: primer l'empresa, després la part de vida que l'empresa et cedeix. “Cal deixar-hi la pell, treballar les vint-i-quatre hores i morir si cal per la nostra professió”, exclama una persona davant d'un auditori d'estudiants. Es tracta d'un psicokiller? No, no. És només un reputat periodista que s'adreça a una promoció de joves periodistes.

Caldrà enyorar els temps encara recents, un lapse que va durar uns 20 anys, en què la feina, sense deixar d'exigir rigor i dedicació, tenia unes fronteres delimitades, permetia una vida privada en paral·lel i no era un fonamentalisme legitimat socialment com ho és ara.