Res més a dir

La primera visita a la capital d'Espanya va ser tota una premonició. El sàtrapa criava malves feia anys però ho havia deixat tot atado y bien atado. Tenia deixebles disposats a practicar el salvament de la pàtria, funcionaris ensinistrats en l'immobilisme, polítics acontentats a perpetuar l'statu quo a canvi de treure'n tot el que poguessin i una bona llavor plantada en dècades de pa, ignorància i adoctrinament. Els joves eren l'esperança. Menys contaminats, idealistes, universitaris, demòcrates..., podien cantar-te L'Estaca d'en Llach, però eren incapaços d'amagar l'astorament perquè tu, a casa, parlessis català i la contrarietat per sentir-lo allà, als seus carrers. Més de trenta anys de pedagogia després, no hi ha dubte que ni entenen ni han volgut mai entendre; que hem perdut massa temps i energia a intentar-ho; i que ja no queda gaire res més a dir.