Quan la Via marca l'agenda
Sota l'impacte encara fresc i lluminós de la majestuosa Via Catalana cap a la Independència, es fa evident que un dels seus èxits ha estat la capacitat d'imposar l'agenda pròpia a tots els actors significatius de la vida pública catalana i espanyola. Institucions de govern i partits, grans i petits mitjans de comunicació, sindicats i líders d'opinió, tots s'han vist obligats a prendre posició davant el repte plantejat per la Via. I els ciutadans i ciutadanes, també. Ningú no pot al·legar ignorància amb relació al clam popular canalitzat per la Via Catalana.
Catalunya ha viscut altres moments històrics de gran mobilització social i política. Com ara l'adveniment de la Segona República, l'esclafament de l'Alzamiento Nacional del 36 i, més recentment, l'actuació de l'Assemblea de Catalunya durant l'agonia del franquisme. En aquesta tradició, l'Assemblea Nacional Catalana (ACN) ha demostrat una inusitada eficàcia en la gestió del moviment independentista i en l'organització exemplar de grans mobilitzacions humanes com va ser la manifestació del 2012 a Barcelona i com ha estat ara, encara més excepcional, una cadena humana de 400 quilòmetres i la participació de més d'un milió i mig d'independentistes. Gestionada per 30.000 voluntaris, no hi ha cap empresa o entitat catalana capaç d'organitzar una mobilització amb tal força i precisió. Però ha estat més. Els enginyers logístics de la Via van tenir l'encert de plantejar la iniciativa aplicant paràmetres dels grans media events, amb voluntat de ressonància mundial. És a dir, pensant i dissenyant un esdeveniment que pogués crear una imatge potent i duradora –una narrativa icònica inconfusible–, capaç de circular per les plataformes de la difusió digital, especialment per la televisió internacional i les xarxes socials. La imponent cadena groga sembrada d'estelades, captada amb dispositius d'alta definició, penjada al ciberespai i comentada pels mitjans internacionals, quedarà en la història de la nació com el “fet excepcional” del 2013, imatge de referència de la nova voluntat popular i signe inequívoc per a propis i estranys que la separació d'Espanya ja s'ha produït en la ment d'una gran majoria, que no vol ser ni silenciosa ni silenciada.
D'altra banda, l'èxit de la Via ha posat de manifest la maduresa d'un moviment cívic a l'entorn d'una agenda política nítida: aconseguir la independència de Catalunya per mitjans pacífics i democràtics. L'ANC ha aconseguit situar en el centre de l'agenda política l'horitzó de la independència. És a dir, ara la centralitat política a Catalunya és ocupada per l'ampli i plural sector independentista. Tots els partits i entitats amb projecció pública han de prendre posició en relació amb aquest nou centre. La Diada ens ha llegat mostres evidents de la recomposició del mapa polític, a més de la magna cadena independentista. Per primer cop, el PPC no va acudir a l'acte institucional. El vell PSC tenia el cor partit en relació amb la Via. UDC, també. ICV va optar per l'ambigüitat. Però, més significatiu encara: l'acte institucional a penes va merèixer uns minuts als telenotícies, mentre que el tsunami de la Via ocupava hores i hores a les pantalles del món.
A Madrid, les elits del govern i de l'oposició, incapaces de comprendre el caràcter popular de la vertebració catalana, atribuïen a Artur Mas la instrumentalització de l'ANC i de la Via Catalana. Error immens. El moviment popular per la independència ha demostrat tenir molt clar des del 2009 quina és i ha de ser la via catalana. Una altra cosa, no pas menys important ara, és preguntar-se quins líders polítics sabran convertir l'entusiasme i la il·lusió populars en propostes i decisions polítiques viables. En l'agenda política de demà. Perquè al final, sigui en la Via Bàltica o en la Via Catalana, cal confiar als líders polítics la conducció del procés de reconeixement com a nou estat d'Europa i de les Nacions Unides.
