No fou (sols) la LOGSE
El demolidor informe PISA sobre el nivell d'Espanya en comprensió matemàtica i lectora convida a reflexionar sobre com la política ha generat un problema, per acció o omissió i des de fa dècades, a l'ombra d'un article de la Constitució que amb la seva extensió i densitat permetia entreveure que el tema de l'educació no seria mai qüestió pacífica.
Estem a la cua d'Europa en dues habilitats bàsiques per viure en el món d'avui i per ser capaços, entre altres coses, de votar en unes eleccions sabent qui es vota i per què es vota. Deixo de banda aquest aspecte, que connecta directament amb la fonamentació del sistema democràtic, perquè qualsevol comentari superficial en aquest sentit podria ser mal entès, però que consti que no és fàcil parlar de majories silencioses o de minories cridaneres, o de qualsevol aspecte que concita la reflexió política, si pensem que som entre els últims dels països europeus en sumar i llegir i que, per tant, per a una immensa majoria les balances fiscals o un programa electoral són tan incomprensibles com el bosó de Higgs.
No conec més que els quadres de les dues classificacions (comprensió lectora i matemàtiques) que han estat publicades als mitjans de comunicació, i entenc que qualsevol afirmació s'ha de fer amb molta reserva. En tot cas, si el desgraciat honor de tancar el rànquing que comentem es refereix a la gent que va dels 16 al 65 anys vol dir que la causa del problema no rau en la LOGSE. A més, sembla que en el grup dels més joves les dades milloren respecte als més grans. Hauríem de recordar a la consellera Rigau, quan fa poc es queixava del “rodet Wert” en la matèria, que CiU va estar d'acord amb la reforma educativa del PSOE i que, per tant, també és responsable parcial de les anades i vingudes d'un sistema on cada governant hi posa cullerada i on la LOGSE no pot ser, ni de bon tros, considerada una medalla per penjar-se.
Tanmateix, tampoc es pot dir, com feia el president Zapatero, que el problema rau en la gent gran i en la seva mala formació. És cert que en l'entramat de l'enquesta els resultats són pitjors quan més gran és la gent, però això pot parlar tant del nivell de cadascú, com, i resulta més versemblant, que el nivell dels formats era millor, però molta gent no accedia al sistema educatiu. Quelcom semblant reflecteix el fet que els EUA estiguin en els darrers llocs del rànquing, malgrat retenir els millors cervells del món... La mitjana s'ha fet amb els extrems.
I així arribem a la qüestió cabdal: ara mateix es diu que tenim la generació millor formada de la història. Els docents sabem que això sols vol dir la generació més titulada. Per fer que titulació i bona formació vagin agafats de la mà cal aclarir prèviament si volem dur a l'excel·lència sols uns quants o bé la majoria. Aquesta és la diferència entre Finlàndia o el Japó i els Estats Units, model lliberal on sols se'n surt qui està dotat, i que sembla el model que, llengües i autonomies a banda, agrada al Wert més proper a FAES. Si es vol que la majoria estigui ben formada, haurem de tornar a optar: entre un sistema on la ràtio d'estudiants que es suïciden és molt alta, o bé on la majoria se sent satisfeta amb el què i com aprèn. Aquesta darrera opció, que sens dubte és la més assenyada, demana un consens vertebrat, apartidista, desinteressat i que entengui que l'educació és la inversió més important que pot fer un país per evitar “mobilitats laborals” indesitjades, frustració professional i amplis grups socials desmotivats; en última instància, per evitar que, com veia ahir, surti un professor del recinte educatiu i sense ni una ullada a l'entorn per si hi havia una paperera, llencés la cigarreta al terra. De segur que pensava que, per aquell dia, havia acabat la feina.
