Tornar a començar
Fa uns anys, no gaires, era difícil caminar més de cent metres per qualsevol carrer cèntric de qualsevol ciutat del país sense topar amb una oficina d'una entitat financera o una altra. La crisi ha comportat que s'hagin tancat més de 2.000 oficines, la qual cosa significa més del 25% de les existents tan sols fa cinc anys. Aquestes dades són conseqüència que Catalunya fos un dels llocs amb més competència entre entitats, que després d'una cruenta guerra per captar diners es van esbatussar encara més per deixar-ne. En el moment de màxima eufòria i en plena guerra per la captació de dipòsits van arribar a coincidir fins a deu caixes d'estalvis i un banc d'aquí, a més de totes les entitats foranes amb més o menys arrelament i tradició. En els últims mesos hem vist com desapareixien algunes de les marques emblemàtiques de les nostres caixes i s'han continuat tancant oficines, però mentre ploràvem aquestes pèrdues hem pogut celebrar que s'ha produït un canvi important: les oficines que queden han tornat a omplir els vidres i parets d'anuncis de productes que ofereixen una major rendibilitat pels estalvis i, fins i tot, es tornen a oferir hipoteques.
Si aquests petits i no tan petits indicatius que apunten cap a una recuperació econòmica s'haguessin produït fa dos o tres anys hauríem escoltat un munt de declaracions sobre la llum al final del túnel i sobre els brots verds. Les successives desil·lusions que han provocat els missatges carregats d'un irresponsable optimisme han fet que s'hagi extremat ara la prudència i que avui ningú s'arrisqui a llançar les campanes al vol. De fet una de les coses que hem après els últims anys és que vivim en un entorn volàtil i inestable en el qual les coses poden canviar ràpidament i prendre una direcció imprevisible o inesperada. En tot cas, prenem com a hipòtesi que els que afirmen que la tendència s'ha capgirat tenen raó i que les bones notícies no són fruit ni de l'atzar ni de la conjuntura, sinó conseqüència de les decisions preses aquí i fora d'aquí.
Si fem cas dels experts hi ha dues causes que expliquen aquest canvi de tendència: el comportament de les exportacions i la captació d'inversions. Per continuar obrint mercats i per consolidar els que s'han anat conquerint és fonamental mantenir la competitivitat i, per tant, la capacitat de produir innovant sense incrementar els costos. Com que tot té una cara bona i una de dolenta, no s'ha d'amagar que això ha estat possible perquè avui estem a nivells salarials de l'any 1999, tal com ha reconegut Isidre Fainé esmenant la plana al ministre Montoro. Una millora del context ha de permetre recuperar una part d'aquesta pèrdua i s'ha de començar millorant les retribucions dels treballadors formats que han hagut de renunciar a les seves legítimes aspiracions de guanyar-se millor la vida. S'ha d'establir una veritable croada per retenir el talent. D'altra banda, és cert que hem estat capaços de captar inversió exterior i que aquests recursos s'han convertit en el veritable finançament de molts dels nostres sectors. Però no tot han estat inversions productives, i hi ha una part molt important del capital que arriba que ho fa buscant comprar gangues aprofitant les necessitats generades per un període tan llarg de crisi. En aquest sentit no ens podem continuar descapitalitzant de béns i empreses i cal aprofitar el rebot de la situació per evitar que les compres especulatives siguin l'origen de noves situacions d'inestabilitat.
Però tan important com consolidar les fortaleses i depurar-ne els efectes no desitjats per tal que el seu impuls tingui la direcció adequada és crear les condicions per no tornar a caure en els errors del passat. Però hem de reconèixer que és més fàcil dir que no s'ha de tornar a caure en el sobreendeutament públic i privat que no establir els mecanismes adequats per tal que això no passi. Ens podríem aventurar a dir que això és del tot impossible si no passem a considerar que l'austeritat no és la ingrata conseqüència de la falta de recursos, sinó la màxima sota la qual han d'actuar els gestors dels recursos públics. Resulta una paradoxa molt alliçonadora que siguin els favorables a les polítiques econòmiques expansives els que han situat els mercats en el punt central del sistema i els han convertit en els agents determinants. La manera de ser lliure per decidir i per actuar és no deure res a ningú.
La falta d'un veritable debat polític de fons ha provocat que determinats preceptes els hagi assumit tothom sense que hi hagi hagut una posició crítica ni hagi calgut una motivació raonada. Hem pagat i continuem pagant molt car haver interioritzat que la lògica del màxim benefici fa que el diner no tingui ni ànima ni pàtria. Així que, un cop endreçat el desgavell dels últims anys, no hauríem de trigar a refundar un model financer propi que per sobre dels beneficis busqui beneficiar el seu entorn.