Lleialtat

Les paraules lleialtat i deslleialtat han irromput en la situació política actual. Mots dramàtics, propis d'escenari, de retòrica teatral. El govern de Catalunya ha acusat en un document formal el govern de l'Estat d'actuar amb deslleialtat tot presentant un detallat memorial de greuges d'ordre divers. Pel govern del PP, el president Mas i el seu govern fa temps que són deslleials perquè proposen iniciatives que no contempla, del seu punt de vista, l'ordre constitucional vigent. Quan els polítics parlen de lleialtat és difícil saber si es tracta d'un vici o d'una virtut. Fins i tot els que pensen que s'ha de considerar en positiu solen acceptar que es tracta de la virtut més sobrevalorada en política. En aquesta qüestió es donen massa variables. El problema central és dirimir a què o a qui s'és lleial. A una idea? A una persona? Al partit? A la pàtria? A un mateix?... En una famosa investigació al Senat americà un alt càrrec de la Casa Blanca de l'època de Bush es va negar a respondre adduint que havia fet un jurament de lleialtat al president. L'interrogador li va fer notar el lapsus amb aquestes paraules: “No deu haver volgut dir, potser, que vostè va fer un jurament de lleialtat a la Constitució?” En l'ofici de la política, conceptes com ara la fidelitat i el valor de la paraula donada tendeixen fatalment cap a la relativització o l'oblit. La temptació de qualsevol líder d'envoltar-se dels fidels, però, és gairebé irresistible. I aquest cercle intern és l'embrió de futurs malentesos. Amb el temps, la fixació per la lleialtat difumina els límits i sol propiciar pràctiques pròpies del clan i pròximes a l'abús de poder. Com més s'estreny el cercle més llarga és la llista de presumptes enemics i floreix arreu la paranoia. Entre ser lleial a Roma o ser lleial al Cèsar l'honorable Brutus va optar per la pàtria. En nom de l'ideal Brutus es va carregar l'ambiciós emperador i se'n va fer la pell. El beneficiat directe va ser Marc Antoni, un politicastre de primera amb facilitat per a la retòrica, que va saber, per descomptat, presentar-se com l'amic lleial de l'un i de l'altre.