Bon cop de falç

El dia que Catalunya sigui independent la cronologia del procés probablement començarà el 1714, perquè aquella derrota, sí, es va emportar la llibertat i desenes de milers d'herois, però va deixar un rastre de patriotisme que no han pogut esborrar ni la història oficial dels vencedors, ni la cadena d'agressions perpetrades pels seus successors fins als nostres dies. Passarà per la mort de l'últim dictador (1975), pels dos Estatuts (1981 i 2006), per la immolació del sistema a mans del Tribunal Constitucional (2010), per la mobilització massiva dels catalans cap a l'independentisme, in crescendo des de la manifestació del 10-J de 2010 fins a la Via Catalana de 11-S de 2013, passant pel clamor estelat de l'11-S de 2012, que va despertar del coma la política catalana. També passarà pel president Mas, que va saber escoltar, reaccionar i liderar; per les eleccions del 25-N amb l'autodeterminació en els programes i la majoria independentista al Parlament. I obviament passarà per aquest 12-12-2013, en què els polítics van ser prou intel·ligents i van estar prou units per no defraudar el país i convocar-lo a demanar la independència per escrit i a les urnes en una altra data capitular de la cronologia, el 9-11 de 2014.

La cort madrilenya, amb els drets de conquesta immortalitzats negre sobre blanc a la bíblia constitucional, fa temps que fa veure que no passa res. Però Rajoy va negar tres vegades, tres, la celebració del referèndum. Hi ha contrastos que són vertaderes editorials. A Espanya, immobilisme, molta incredulitat i pomes agres per la sensació de sentir-se observats pel món democràtic i alhora retratats per una història que deixa amb el cul enlaire els seus valors constitucionals. A Catalunya, mentrestant, full de ruta, majoria absoluta d'il·lusió pel futur i una engrescadora sensació d'estar un pas més a prop de la llibertat.