La contradicció

¿Fins a quin punt pot ser tolerada, la contradicció? M'ho pregunto mentre assegut al voltant d'una taula nodrida de menges exquisides i de comensals il·lustres, l'orador declama el seu enllaunat discurs nadalenc. Tot hi és previsible. Quatre segons, tres, dos, un, i zero!: irromp, per primer cop, la paraula solidaritat. ¿Quan trigarà a aparèixer una referència als aturats? 50 segons. L'al·lusió als pobres no es pot fer esperar gaire. 50 segons més tard entra en escena. Tots els que estem allà sabem que aquelles paraules no tindran cap mena d'aplicació pràctica. Però ja se sap: fins i tot la retòrica sol tenir un sentit retòric. El més mordent d'aquell discurs farcit de bons propòsits és que està pronunciat per una persona egoista, manipuladora i injusta, que rere la projecció social d'ésser solidari ha satisfet els seus anhels crematístics. ¿Fins a quin punt pot ser tolerada, la contradicció? La contradicció forma part de la naturalesa humana. Tots som contradictoris. La contradicció revela un valor molt positiu: ajuda a esquerdar els dogmatismes. Però dit això, cal reconèixer que la contradicció tampoc no pot tenir un crèdit il·limitat. Vivim instal·lats en la contradicció. I no pas en el millor dels atributs de la contradicció. L'Obra Social de La Caixa patrocina l'espectacle Migranland, en què immigrants reals hi actuen sense cobrar i hi recreen les seves duríssimes condicions de vida. Alguns sindicats de treballadors exploten els seus propis assalariats i, en paral·lel, apliquen els mateixos ERO que neguen als empresaris. Acadèmics i polítics apoltronats s'autoerigeixen en icones de la contracultura. Una classe intel·lectual instal·ladíssima i jeràrquica com la sang blava no té empatx moral a l'hora de presentar-se com a reserva (híper)crítica de la societat. ¿Per què continuar parlant de contradicció si en realitat volem dir una altra cosa?