Migracions d'estiu

Si una cosa de bo té l'agost és que, de tant en tant, ve acom­pa­nyat d'alguna veu madura com la de Leo­nard Cohen, que ha sabut vèncer l'angoixa exis­ten­cial –segons diu en una entre­vista en un suple­ment domi­ni­cal– a base de medi­tació, després d'aban­do­nar tot tipus d'anti­de­pres­sius (del Desi­pra­mine al Pro­zac). El can­tau­tor cana­denc afirma que la pràctica diària de medi­tació l'ha aju­dat a dis­sol­dre l'angoixa. Crec que som uns quants els qui podríem rela­tar experiències simi­lars, però el poeta errant del «Dance me to the end of love», capaç de seduir els cac­tus de Cap Roig, és un cas de super­vivència.

He començat per Cohen perquè estic farta de sen­tir a par­lar de crisi i de grip A i de veure com la gent té difi­cul­tats per eva­dir-se del psi­co­drama diari. Cohen posa el dit a la llaga: l'angoixa de viure ens fa moure amb des­fici. Per vacan­ces, tran­si­tem més que mai; no en tenim prou d'haver de viat­jar durant onze mesos per anar a la feina i supor­tar cues qui­lomètri­ques en hora punta. Els antropòlegs dirien que som trans­hu­mants de mena; els psicòlegs addui­rien que no parem qui­ets per por: por d'haver de con­viure amb els de casa, por d'adme­tre que pot­ser no tenim la vida que desit­jaríem i de no saber-nos-la replan­te­jar.

Una de les coses més empre­nya­do­res de l'estiu són les migra­ci­ons al país d'ori­gen o a des­ti­na­ci­ons diver­ses. La quan­ti­tat de gent que va a Tailàndia, Canadà o la Cer­da­nya bus­cant un paradís durant ics dies i, en tor­nar a casa, el con­ver­teix en edèn per­dut per evo­car amb nostàlgia la resta de l'any. La quan­ti­tat de per­so­nes que iden­ti­fi­quen els esti­ueigs d'infan­tesa –qui sap com s'havien avor­rit– amb un ideal que no s'assem­bla gens a la rea­li­tat vis­cuda. Fins i tot, peri­o­dis­tes d'esgrima com Pilar Rahola escri­uen arti­cles que rat­llen l'aire bucòlic com qui diu, dei­xem la guerra per a més tard.

Els mit­jans de comu­ni­cació adop­ten fixa­ci­ons obses­si­ves (la maleïda grip que pul·lula pel món és tema monogràfic i pre­o­cupa més que la con­ta­mi­nació o els estralls de la sida a l'Àfrica). Mos­tren l'estat d'inse­gu­re­tat als països en con­flicte. Posen culle­rada al volcà de la pro­vo­cació. Per vacan­ces es poden dir coses com «en el verano del futuro ire­mos todos con burka». Són les decla­ra­ci­ons amb què Najat El Hachmi, l'autora que diu sen­tir-se cata­lana com tu, s'ha des­pen­jat a El Mundo, diari inno­mi­na­ble per a alguns i bastió anti­ca­talà per a d'altres. Podríem pen­sar que aques­tes parau­les són fruit d'un equívoc. De fet, el diari les uti­litza per crear un titu­lar polèmic, ja que l'entre­vis­tada diu exac­ta­ment: «ire­mos todos con burka para huir del sol». Però Najat pros­se­gueix: «Será estu­pendo por­que ya no habrá dis­cu­si­o­nes al res­pecto» i con­clou: «es increíble cómo uti­litza el tema Sarkozy para que nadie preste atención a otros pro­ble­mas». Car­re­gar-se Sarkozy i la democràcia fran­cesa és cosa fàcil. Això sí, ni una paraula sobre la manca de lli­ber­tat d'expressió al Mar­roc. Ni una bro­meta sobre les bur­ques impo­sa­des pels tali­bans o la pro­mesa de cas­ti­gar les dones casa­des que rebut­gin les rela­ci­ons sexu­als. En temps de migra­ci­ons es pot dir tot dels governs dels països que es regei­xen pels Drets Humans i fer conya sobre la burca. M'ima­gino anant al Mar­roc i iro­nit­zant con­tra l'inte­grisme islàmic o els pre­so­ners polítics. Segur que no hi hau­ria cap res­posta irada ni la gent se sen­ti­ria ofesa. Igual que aquí. Estem de vacan­ces i decla­ra­ci­ons com aques­tes tren­quen la calma xitxa. Prou que s'esforça Tahar Ben Jelloun a expli­car l'Islam als nos­tres fills, prou que tre­ba­llen les orga­nit­za­ci­ons soci­als per fer pos­si­ble una bona con­vivència. Titu­lars com aquest fan estiu, men­tre el món està ocu­pat en migra­ci­ons.

Però els llui­ta­dors com Cohen saben que l'únic lloc on l'angoixa fa vacan­ces habita dins nos­tre. Es diu «para un moment i mira't». Observa qui ets. Com et com­por­tes. Pot­ser l'angoixa res­pon a la sen­sació de sen­tir-nos sepa­rats del món que ens obliga a ata­car per defen­sar-nos, a llançar la pedra abans de ser ape­dre­gats. Cohen sap bé del que parla. Quan superem el sen­ti­ment de sepa­ració de tot allò que ens envolta, l'angoixa exis­ten­cial des­a­pa­reix. Però això té un preu: com­porta viure de manera dife­rent. Enter­rar les des­trals de guerra. Repen­sar què fem. Pocs com Cohen viat­gen cap a l'inte­rior i en tor­nen car­re­gats de mis­ti­cisme irònic. Tot un repte.