A mig camí
Estem a punt de passar l'equador d'aquest any 2014 en el qual molta gent ha posat tantes expectatives. No sabem què ens depararà el futur més immediat, però a hores d'ara ja poden dir que al primer tram de l'any s'han succeït suficients esdeveniments significatius per afirmar que veritablement s'està produint un punt d'inflexió en diversos àmbits. Al principi d'any ens preguntàvem si durant aquests mesos assistiríem, o seríem capaços de provocar un gir en l'evolució de l'economia, un canvi en el panorama polític o una transformació del marc institucional. Avui podem constatar que ja hi ha hagut esdeveniments importants en tots aquests àmbits, tot i que encara és aviat per preveure si es consolidaran les tendències i quina serà la dimensió de les conseqüències que poden provocar.
Sens dubte que el principal interrogant per a molta gent era fa uns mesos, i continua sent ara mateix, si estem al final d'aquest llarg i profund període de crisi. Avui hi ha un ampli consens en afirmar que, tenint en compte els indicadors i des d'un punt de vista tècnic, hi ha prou elements per dir que s'ha començat la recuperació. Però també hi ha una pràctica unanimitat a l'hora d'exigir l'aplicació de mesures que permetin traslladar al conjunt de la ciutadania els efectes d'aquest tímid creixement. De la majoria dels arguments que se'ns presenten com una prova de la millora de la situació econòmica, costa veure quina és la conseqüència directa d'aquestes millores i els efectes que tenen per a la quotidianitat de la gent. Només el canvi de tendència en el mercat de treball sembla que ofereixi una llum d'esperança, esmorteïda per les previsions que indiquen que la rebaixa de les xifres de desocupació serà lenta. En això sí que hi ha una veritable urgència. Un consol és pensar que els que es van equivocar en un sentit, quan van ser incapaços de preveure les conseqüències reals de la crisi que s'acostava, també s'equivoquin ara.
Des del punt de vista polític han passat tantes coses en aquests darrers mesos que seria difícil repassar-les totes, però en podem trobar una síntesi de les seves conseqüències en els resultats de les eleccions Europees del passat dia 25 de maig. A Catalunya Esquerra Republicana ha guanyat unes eleccions que no són locals per primer cop des de la transició. Mentre el resultat dels comicis ha consolidat l'hegemonia del sobiranisme, s'apunta també cap a un canvi de tendència en el lideratge d'aquest espai. A l'altre costat del taulell la fragmentació és un símptoma evident de les dificultats per articular un discurs aglutinador. Pel que fa al conjunt d'Espanya, el resultat de les europees ha estat una càrrega de profunditat contra el bipartidisme, ja que per primer cop en època recent els dos grans partits espanyols, PP i PSOE, no han arribat a la meitat dels vots emesos. Tot i que està per veure si l'electorat es comportarà de la mateixa manera en unes altres eleccions, l'avís ha estat prou important per precipitar la decisió dels socialistes de no ajornar més la necessària reformulació de la seva proposta ni la solució de la crisi interna que s'ha anat gestant en el partit i que s'haurà d'abordar en el proper congrés.
En clau institucional és on l'evolució és més lenta tot i que ha tingut el més espectacular cop d'efecte amb l'abdicació del rei Joan Carles. El relleu del cap d'estat és una alteració substancial, però en aquest cas el que busca és precisament dotar l'arquitectura institucional d'una flexibilitat suficient que li permeti mantenir-se. La capacitat d'adaptació és el tarannà que voldrà mostrar el nou rei d'Espanya per recuperar la possibilitat d'exercir la funció de mitjancer que se li reclama. Pot ser la darrera oportunitat per la via de l'acord, si és que hi ha algú disposat a explorar-la seriosament a qualsevol de les dues bandes.
Des d'aquí i fins a final d'any és quan el full de ruta deia que s'havia d'accelerar el procés, amb la inèrcia de previsible mobilització massiva de la Diada del Tricentenari que hauria de portar cap a la consulta del 9-N. Des d'ara i fins que això passi algú podria mirar d'aprofitar que s'han mogut prou peces per intentar un nou encaix.
