Escòcia

Es inevitable seguir amb interès el que ve d'Escòcia. Un partit independentista va posar fi al domini del laborisme escocès i fa pocs anys va aconseguir una majoria absoluta al Parlament d'Edimburg que ha portat el país a les portes d'un referèndum sense embuts: “Vol que Escòcia sigui un país independent? Sí o no.” El líder del Partit nacionalista escocès, Alex Salmond –un bregat parlamentari a Londres– va intentar forçar un estatut de màxims, però ràpidament David Cameron va venir-li a dir que no es pot tenir el millor dels dos mons i que endavant amb un referèndum sobre l'independència, però sense matisos. Aquesta astuta operació –amb pedigrí democràtic– del govern britànic és la que acabarà, al meu entendre, tombant el resultat cap al no. El referèndum ha generat una informada i seriosa campanya de pros i contres que va tenir un punt àlgid en el debat televisat del 5 d'agost. Salmond hi anava com a favorit indiscutible, i el representant del no, Alistair Darling, un socialista escocès que havia estat ministre d'Economia amb governs laboristes, semblava que anava a l'escorxador. El debat, però, es va tornar clarament contra Salmond, que va aparèixer un punt arrogant i fent acudits tronats. I el més important: sense capacitat d'oferir alternatives creïbles a la sortida de la moneda britànica. Les diferències del cas escocès amb l'actual situació a Catalunya són enormes: aquí venim d'una guerra civil i d'una dictadura; allà, de tres-cents anys d'història compartida lluitant junts en les guerres mundials i participant de la colossal influència de l'imperi britànic. Allà volen independència sota la protecció de la corona reial; aquí l'independentisme és d'arrel republicana. Allà tenen seleccions nacionals i els tres grans partits britànics acaben de signar un compromís d'aprofundir l'autonomia escocesa si guanya el no; aquí, tot i el cop de mà [sic] del senyor Pujol i, com sempre, el més calent és a l'aigüera.