Abans de la batalla
Anem cap a la fundació d'una Catalunya independent o tot el suposat gir sobiranista que arrenca amb la manifestació de l'11 de setembre del 2012 haurà consistit en una estratègia del president Mas i de CiU per guanyar temps i retenir el poder? Encara avui, a una mica més de dos mesos de la consulta sobre l'estat independent, ningú no està en condicions de respondre aquesta pregunta. El que sabem, però, sobretot si ens comparem amb d'altres processos de secessió que s'han produït al llarg de la història, és que si l'objectiu és la creació d'una nova entitat sobirana no s'està avançant en cap dels fronts necessaris per rematar amb èxit l'empresa. Amb l'actitud reiteradament expressada pel govern espanyol i per les institucions centrals, és evident que el procés no es pot gestionar de manera bilateral i acordada com, per exemple, sí que està succeint a Escòcia. El bloqueig constitucional espanyol, que inclou la segura suspensió de la llei catalana de consultes no referendàries per part del Tribunal Constitucional un cop s'aprovi al Parlament, confirma que la secessió catalana haurà de ser unilateral i procedir d'una ruptura. Però no hi ha cap senyal ni de Mas, ni del govern de la Generalitat, ni de la majoria parlamentària que dóna suport a la iniciativa, que reveli la mínima intenció de fer aquest salt malgrat que d'ençà del primer moment se sabia quina era la posició del govern espanyol sobre el tema i quina era la jurisprudència constitucional (STC 103/2008 d'11 de setembre). No hi ha cap mostra de trencament perquè ja s'hauria d'haver produït algun tipus de desobediència i, sobretot, caldria haver-se percebut alguna complicitat internacional (que al capdavall és el marc on cal que es reconegui un gest unilateral) que proporcionés cobertura a la ruptura.
No dic que ja estiguin entrant els fusells amagats en els camions de la brossa a través de la frontera, com va succeir a Eslovènia a través de la frontera amb Àustria els mesos precedents al referèndum de sobirania i a la declaració d'independència, però sí que s'hauria d'haver produït ja la creació d'alguna de les anomenades estructures d'estat que permetessin un funcionament de l'administració catalana deslligat de l'administració espanyola i de les seves possibilitats de repressió. L'argument contrari que solen al·legar els partidaris del procés en la seva configuració actual és que només és convenient trencar la legalitat espanyola una vegada i és aleshores que cal posar tota la carn a la graella, però, davant d'aquesta posició, es poden formular les següents preguntes: pot l'administració catalana organitzar una consulta unilateral (que de moment ni tan sols es desprèn del text de la llei catalana de consultes que el Parlament té previst aprovar al setembre) sense algunes de les estructures d'estat com aquelles dirigides a impedir la intervenció de l'administració espanyola o dels ajuntaments contraris a la votació per tancar els col·legis electorals? Té sentit celebrar una consulta que no et reconeixeran aquells pels que en teoria la fas, a saber, les democràcies europees? És creïble que si el govern ha estat incapaç de celebrar una consulta unilateral tindrà la capacitat de declarar unilateralment la independència sigui després d'unes eleccions “plebiscitàries” o no? No caldrien moltes més ruptures i estructures d'estat contràries a la legalitat espanyola (com per exemple, financeres) que no s'estan construint per a una declaració d'independència que per a una consulta? Si la voluntat és esdevenir independents, no hauria calgut estar confegint ja aquests elements de poder polític i financer? Han passat dos anys per fer la independència o per donar temps als nostres adversaris que s'organitzin davant la passivitat de les nostres autoritats? En definitiva, més que descriure la situació actual en l'escenari d'abans de la batalla, ja seria molt tenir la certesa que la batalla es lliurarà.