Guerra

H.G. Wells va fer-se famós per les novel·les de ciència ficció i, en el seu temps, era considerat una mena de profeta. El 1914 –com han recordat tants memorials– va esclatar la guerra que ha modelat la història de l'Europa contemporània. Va ser en aquella ocasió quan el profeta la va espifiar. Carregat de bones intencions, va fer una frase que ha fet història perquè la història l'ha desautoritzat. Wells va escriure emfàticament que aquella era la guerra que acabaria totes les guerres. Jugant a les paradoxes argumentava que era una guerra per la pau, que calia armar-se per aconseguir el desarmament, que cada soldat en guerra era un croat contra la guerra, etc. El pobre Wells volia creure que no era una guerra qualsevol sinó l'“última guerra”. Enmig dels progressos en les comunicacions, la salut pública o l'educació, durant aquests cent anys la guerra ha demostrat la seva persistència. Fa anys, en una extraordinària exposició al CCCB, el professor de la UPF Antonio Monegal va saber il·lustrar fins a quin punt la guerra no és una desgràcia aïllada sinó un fenomen de la cultura, un element constituent de la nostra vida al planeta. Mirant enrere o mirant al voltant constatem la vella maledicció: no són uns o altres els que guanyen, la que guanya sempre és la guerra. En aquella guerra que havia d'acabar totes les guerres, la derrotada Alemanya hi va deixar dos milions de morts i els vencedors els van imposar un Tractat de Pau que els va deixar amb massa orgull ferit. Aquesta va ser la munició essencial pel delirant projecte de Hitler. Només quatre anys després de l'armistici, el futur Führer ja extreia el rancor adormit del seu poble: “No pot ser que dos milions d'alemanys hagin mort en va. No! No podem perdonar! Exigim venjança!” La precària pau només va durar vint anys. El cicle fatal de la violència ha presidit el segle vint. Les institucions de l'Europa Unida, amb tantes mancances, són, encara, la trèmula llum d'una esperança que sembla anar contra natura.