Una llarga llista d'impossibles

11 de setembre del 2009: un grup de veïns d'Arenys de Munt volen fer una consulta popular al poble sobre la independència de Catalunya. És impossible, diu la delegació del govern espanyol. Es fa igualment i és un èxit que es repeteix durant els mesos següents a centenars de municipis del país. Quan es vol fer a Barcelona, el corrent d'opinió majoritari diu que una cosa són els poblets de l'interior i una altra, la gran ciutat. No pot sortir bé. Es fa i vota més del 20 per cent dels electors, un èxit rotund. Entitats de la societat civil convoquen una manifestació a Barcelona i la volen multitudinària. En un context de descrèdit de la política, pocs creuen que es puguin omplir els carrers de la capital. Tanmateix, més d'un milió de persones obliguen al canvi més radical de l'escenari polític català, eleccions anticipades incloses. El següent impossible és una cadena humana de 600 quilòmetres i un milió i mig de persones. Pocs dies abans de fer-se, hi ha temor pels trams de les Terres de l'Ebre que no s'ompliran. Finalment, hi ha tanta gent que en alguns llocs la cadena és de tres o quatre fileres. Uns mesos més tard, analistes, opinadors i tertulians asseguren que és impossible un acord transversal que vagi de la CUP a UDC. L'acord se signa i es fixa una data i una pregunta. Queden un parell o tres d'impossibles per afegir a la llista: un immens mosaic en forma de V, una votació per decidir el nostre futur, i l'assoliment de la independència.