L'ús de l'espai públic
És un argument recurrent en les converses entre els periodistes que l'estiu ja fa temps que va deixar de ser un llarg període d'atonia informativa. L'actualitat, cada cop més trepidant, no té temps de desaccelerar la inèrcia en un parèntesi cada cop més desdibuixat i curt. A això, cal afegir-hi que l'increment del pes del turisme en la nostra economia i en moltes de les nostres comarques genera sovint informacions relacionades amb aquest fenomen creixent. Un dels temes estel·lars de l'estiu han estat aquest any les protestes dels veïns del barri barceloní de la Barceloneta per la presència del turisme de borratxera i per les altres conseqüències que s'atribueixen a l'augment del nombre de pisos turístics il·legals.
El debat sobre el nostre model turístic és una de les moltes qüestions que tenim ajornades. Només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. Aquest estiu ha estat la Barceloneta, però no trigarem a tornar a obrir el debat quan es convoqui una nova edició del Salou Fest i milers d'estudiants britànics vinguin a la Costa Daurada atrets pel reclam de l'alcohol i el sexe fàcil. Mentre que uns es posaran les mans al cap, uns altres ho minimitzaran i justificaran les iniciatives que ajuden a desestacionalitzar la demanda. No es poden minimitzar els efectes d'un determinat model, però seria un error atribuir tots els nostres problemes d'incivisme al fenomen turístic. Evidentment que la pressió turística, i sobretot un determinat perfil de visitants que han vingut fins aquí per complir unes expectatives molt determinades, agreugen el problema. Però no seria un problema que tendeix a desbordar-se si tinguéssim un model de convivència que funcionés correctament als espais públics. Tots sembla que tenim una resposta intuïtiva que ens impulsa a creure que sabem els motius pels quals alguns dels joves que vénen a casa nostra es comporten com ho fan, però no per explicar els motius pels quals els nostres joves també consumeixen aquí alcohol al carrer de manera habitual i incompleixen sovint les normes de convivència, però no ho fan quan són ells els que viatgen a l'estranger.
La sensació d'impunitat que senten els que ocupen l'espai públic per fer el que els dóna la gana és l'autèntic efecte crida que porta molts altres a fer el mateix, siguin qui siguin i vinguin d'on vinguin.
S'ha repetit en moltes poblacions catalanes el debat sobre si cal posar límits i establir unes ordenances que fixin el comportament que cal exigir per garantir que tothom pugui exercir els seus drets establint les prioritats que ordenin els inevitables conflictes. Però si una centèsima part del temps i dels esforços que s'esmercen a discutir les normatives es dediqués a fer-les complir, es guanyaria en credibilitat, però sobretot en eficàcia. En tot cas, aquesta tampoc és una tasca que es pugui reservar exclusivament a les administracions, i garantir que es compleixi el pacte de convivència que establim entre tots no pot significar la creació d'una mena d'estat d'excepció. Cal més vigilància al carrer, cal dotar-la d'instruments per tal que sigui més efectiva, però sobretot cal una actitud de col·laboració de tots per fer complir les normes de les quals ens hem dotat. El que és una autèntica xacra, una renúncia a la capacitat d'establir i defensar els propis valors, és el silenci còmplice davant dels excessos.
A la majoria dels llocs del món civilitzat, a la gent la preocupa que li posin una fàbrica a prop de casa o alguna instal·lació que pugui generar sorolls o un altre tipus de molèsties i se sent privilegiada si resideix a prop d'un parc o d'una plaça, ja que això és garantia que estarà envoltat d'un espai respectat pels usuaris i que la gent es respectarà entre si. A casa nostra és ben al contrari. Sovint resulta un greu problema que s'habiliti un espai d'ús públic a prop de les zones residencials, ja que és el pas previ a l'aparició d'individus que en poden fer un ús sense atenir-se a cap norma i amb la convicció que tenen tot el dret a fer el que vulguin quan vulguin. Amb això ens passa com en moltes altres coses, hauríem de mirar d'arreglar-nos primer entre nosaltres.
