L'Espanya que convé

David Cameron ha solucionat el seu problema. Rajoy, no. A partir d'ara, el govern britànic entrarà en un període de negociacions que pot ser més o menys complicat, però que té el suport explícit de la majoria dels escocesos. El govern de Madrid, per contra, no ha fet més que acumular descontentament, en una escalada en negatiu que ha empès la major part de la societat catalana cap al sobiranisme. Els passos i terminis que queden fins prohibir la consulta només faran que exhibir, un cop més, el vassallatge d'institucions com el Tribunal Constitucional respecte al magma polític/institucional que conformen el PSOE i el PP.

Contràriament a l'actuació, pública i decidida, del govern britànic –i de l'oposició laborista– per atraure els votants indecisos, ni el govern espanyol ni el PSOE no han fet ni un sol gest interpretable des d'una mínima comprensió del problema. És previsible, a més, que la victòria del no a Escòcia encara els refermi més en l'estratègia dura, la de no entrar en cap negociació i menys encara fer una oferta d'ampliació de l'autogovern català. Creuen i creuran que a Catalunya se la pot ofegar políticament a partir de tancar-li totes les sortides, de menystenir sistemàticament les majories i el que representin. Una continuació, per altres vies, de l'històric recurs a la violència de l'Estat espanyol.

Però també és cert que sense aquesta actitud de Madrid mai no s'hauria obtingut una majoria independentista, ni al carrer ni al Parlament. I també és incontestable que la via més clara per accedir a la independència passa pel màxim tancament per part de l'Estat. Un reconeixement retòric del caràcter nacional de Catalunya, sumat a una negociació, per més tramposa que fos, encallaria el procés, almenys durant un temps. La independència serà més una conseqüència d'aquesta Espanya que no pas d'aquell Regne Unit.