Dotze cangurs

Quan els del Tribunal Constitucional van expurgar l'Estatut de Miravet el 2010, una de les competències que van decidir no censurar va ser la de poder desenvolupar una llei de consultes. Potser s'imaginaven que aquesta llei només es faria servir per preguntar als catalans sobre nimietats, com ara l'homologació de la forma dels caliquenyos o si s'havia d'untar el pa amb tomàquet als dos costats de la llesca o només a un. Vés a saber. Però vet aquí que la llei s'ha estrenat amb una pregunta sobre l'estatus polític futur de Catalunya i això els ha desplagut tant que ara volen canviar les regles del joc que ells mateixos havien aprovat. Cosa difícil d'entendre, perquè encara que tots els catalans diguessin com un sol home que voldrien separar-se d'Espanya demà a la matinada, això no obligaria el president d'Espanya a fer res de res, atès que –segons el legalisme estrictíssim de què es vanta tant– la consulta esmentada, al cap i a la fi, no és sinó una enquesta global, sense efectes legals. No obstant això, ha ordenat al TC que suspengui la llei de consultes amb una rapidesa que ha fet que aquest òrgan suprem s'assembli més aviat als kangaroo courts nord-americans (uns tribunals convocats a corre-cuita per donar una aparença legal a veredictes decidits anteriorment) que condemnaven tants homes negres a la forca, fins fa poques dècades. Una possible explicació per a aquesta decisió és que ell –com tota la classe política centralista– pateix una dissonància cognitiva crònica: anhela de creure i fer veure que Catalunya és una regió espanyola qualsevol, alhora que sap perfectament que és tota una altra cosa. Així mateix, tot i que no para de declarar-se democràtic, ha convertit la mera opinió dels catalans en un tabú inqüestionable i un delicte punible, ben bé a l'estil dels antics règims comunistes, ara que hi penso. Uns règims, per cert, que tothom es pensava que durarien per sempre, fins que van acabar com el rosari de l'aurora sota el pes de les pròpies contradiccions.