Els temps del Temps

Prenc el títol d'una carta amb les reflexions de l'hispanista florentí Gaetano Chiappini, de la Università degli Studi, a qui no engrescaven ni el marxamo d'Itàlia, ni el d'Espanya, la literatura de la qual, la del Segle d'Or i de les Generacions del 98 i del 27, coneixia com ningú. Chiappini, que es malfiava d'aquest temps dels Temps, em parlava de Los tiempos del Tiempo, expressió encertada dels canvis substancials que el Temps carreja.

Ell, que xampurrejava i entenia el català, tenia raó des de l'univers català. A ell i a mi, ens intranquil·litza aquest avui que habitem, i no encerto a saber que vivim; viure, doncs, és participar-hi i, si hom radica en la discordança, difícil assumir-ho, si no és des de la incomoditat i el desassossec. Així, em vaig instal·lar en el desassossec d'un any ençà, vista la ceguesa de tanta gent, la sordesa de molts ciutadans, o l'estultícia arreu les dues ribes de l'Ebre. Aquí, la suma de despropòsits és infinita, i també la del govern central, emparat darrere els murs de la llei, la Constitució i un Tribunal Constitucional qüestionat. Sembla una secessió a la força, als llindars d'una desobediència civil, i a prop d'una “revolució”, si s'imposa la rauxa. Una nafra per a dues generacions i un malson de malestar col·lectiu. Ni una ni l'altra esdevenen bones sortides. La que ho és –el diàleg i el pacte– no mereix estima ni a la plaça de Sant Jaume, ni a La Moncloa, on el desencert i l'error són tan comuns com el despropòsit a casa nostra.

Som en una via dels despropòsits? Primer, Mas entregat al partit de l'oposició i de la competència. Si la independència suma adeptes, serà mitjançant CiU. Qui regala el poder sense desgast a l'adversari polític més perillós, sense un punt d'ingenuïtat o de desconcert? ERC i Junqueras es quedaran amb carros i carretes, el masover i el mas. Som davant una voladura de CiU controlada? Segon, mai s'han de tancar les portes de la negociació i del diàleg, només sigui per carregar-se de raó. Anar contra la lògica és garantia de desfeta. I, ben cert, des d'aquesta riba de l'Ebre s'ha apostat al tot o al no-res; una disjuntiva impolítica i més donada a procediments rupturistes o revolucionaris. Tercer, qui ho ha planificat a Barcelona, ni coneixia la ment de Rajoy, ni els seus procediments entortolligats en espiral salomònica i una mica cínics, que sempre tenen una lògica interna. Sigui qui sigui, no va cotitzar a bastament la paciència galaica del personatge, per a qui el temps “ho remeia tot”. Aquesta estratègia dilatòria, unida al tactisme d'Arriola, decantat a l'utilitarisme electoral i no a la fidelitat als principis polítics, ha conduït el problema a un punt de no retorn, a un cul-de-sac. ¿I com se'n surt?

Donat l'embalum del problema actual, la societat catalana s'ha conjurat per arribar al final. No hi hagué dubtes, ni disposició a negociar. Per tant, la quarta errada fou no preveure què podia succeir, atès que l'embafament era en si mateix la causa del desafiament. Des de Madrid, les argumentacions han estat espaterrants i les tàctiques, errònies, com ho demostra l'escassíssima incidència del cas Pujol. Pensar que per aqueix motiu els catalans s'ensorrarien suposa una errada d'anàlisi, pròpia de qui no objectiva el problema, sinó que ho avalua a través del color de les seves ulleres. Catastròfica la sordesa del president Rajoy. Amb companyia de consellers curts de vista, només es podia arribar al punt en què ara ens trobem: institucions de l'Estat enfrontades, radicalisme a la porta de sortida, intervenció?, un altre desastre colonial, o violència al carrer… El tancredismo de La Moncloa ha conduït al despropòsit. Hagués estat més intel·ligent una negociació, un diàleg obert, i una previsió de l'avenir? El que resta és només la desfeta col·lectiva, la intervenció o la fugida al camp. ¡Quins cervells!