Ara és l'hora de gestionar la il·lusió
Superat amb un èxit espectacular el 9-N i amb unes eleccions plebiscitàries com a possible proper objectiu, ara, el debat és la necessitat, o no, d'una llista única o unitària. Ja sé que la idea d'avançar les eleccions no té el consens de tots els partits polítics. Els partits del bloc unionista defensen que durant els dos propers anys el Parlament té molta feina per fer, i d'altra banda, Unió i Iniciativa, també. És curiós que els més ambigus siguin els menys partidaris de les plebiscitàries. Hi hauríem de reflexionar. Dit això, la veritat és que no acabo d'entendre com encara hi ha algú que es pensi que es pot fer una bona feina, o simplement feina, havent de torejar imposicions ministerials espanyoles com en el cas de l'educació; ofec econòmic planificat que no permet fer polítiques sostenibles o invertir en infraestructures urgents; o pagar el deute sanitari, àmpliament entès, per posar només alguns exemples escandalosos.
Dit això, enfoquem-nos en la llista única. Jo la reivindico des de les eleccions europees, o sigui, que la meva posició és clara. Tenim l'extraordinària sort de viure un moment excepcional i els moments excepcionals requereixen accions excepcionals. En unes eleccions plebiscitàries no es votaria per un model de societat o per una opció ideològica, es votaria per la independència. I es faria perquè una gran majoria social mobilitzada des de la base per entitats cíviques transversals com l'ANC i Òmnium ha empès i ha transformat les mobilitzacions en clar mandat democràtic. Ara bé, aquesta majoria social clama unitat i castigarà els partits que la trenquin. Perquè una altra gran excepcionalitat del moment que vivim és que no estem només en mans dels partits. Aquests, ja no s'han de limitar a seduir uns votants anònims i aïllats i després fer pactes estranys i rebaixar expectatives, sinó que han de negociar, o al menys tenir en compte, una societat civil organitzada i amb gran capacitat de mobilització. L'han d'escoltar i, si no volen perdre bous i esquelles, actuar en conseqüència. Avui costaria d'entendre que prevalgués l'interès dels partits per sobre del de la societat i el que aquesta demana és assolir l'objectiu i un cop assolit, ja es mobilitzarà en clau ideològica.
Un dels elements clau de les grans mobilitzacions d'aquests darrers tres anys ha estat la il·lusió, aquest optimisme col·lectiu que tant ens enveja el món. I una llista única és un multiplicador d'il·lusió, és una altra mostra de la diferència del nostre procés únic i excepcional. No desmobilitzem una societat que ha donat mostres de gran maduresa democràtica i que s'ha guanyat amb el seu esforç l'admiració i el reconeixement internacional. Quatre vegades hem viscut mobilitzacions milionàries sense incidents, amb mostres de gran civisme, educació i sentit de l'humor. Mobilitzacions que han alimentat i enfortit l'optimisme de la gent que hi ha participat.
Així, doncs, no ens perdem en disputes estèrils, que ara no és el moment, i demanem als qui tinguin en les seves mans l'operativa electoral que es mirin les grans pancartes en les darreres manifestacions i actes públics i que escoltin els clams dels assistents. Si ho fan s'adonaran que la paraula unitat s'enlaira per sobre de totes les altres, amb l'excepció, això sí, de la paraula independència.
