L'altre eix
El taulell de joc de la política catalana es dibuixa sobre el doble eix nacional i ideològic. Per explicar els canvis de fons més importants que s'han produït els darrers anys, tant pel que fa a la posició d'algun dels seus principals partits com a les conseqüències electorals que això ha tingut fins ara, s'ha apel·lat als moviments que s'han produït principalment a l'eix nacional. Per posar un exemple sobre això, només cal recordar que, quan des de determinades posicions s'acusava CDC d'haver-se radicalitzat per la seva aposta sobiranista, els convergents responien que s'havien mogut en la mateixa proporció que ho havia fet la centralitat política del país. En tot cas, si ens refiem del que diuen els valors quantitatius de les enquestes, això no els ha resultat suficient encara per millorar les seves expectatives electorals. L'explicació podria estar en els resultats qualitatius que recullen els mateixos estudis demoscòpics que demostren que un moviment de les mateixes dimensions o superiors del que s'ha produït en el vector nacional s'ha produït també en l'àmbit ideològic.
Si agafem com a referència l'últim Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió, hi podem posar xifres concretes. Quan es demana avui als catalans que es col·loquin en una escala del 0 al 10, en la qual el 0 és el mínim catalanisme i el 10, el màxim, més d'un 85% se situa entre el 5 i el 10. Però potser encara més significatiu és que gairebé un 30% es col·loca a si mateix entre el 9 i el 10, mentre que tot just un 5,5% ho fa entre el 0 i l'1. D'altra banda, quan se'ns interpel·la per tal que ens definim entre la dreta i l'esquerra, puntuant amb un 0 l'extrema esquerra i amb un 10 l'extrema dreta, un 85,5% dels enquestats se situen entre el 0 i el 5. I, filant encara més prim, descobrim que entre el 9 i el 10 només s'hi situen un 0,9% dels que responen, mentre que entre el 0 i l'1 s'hi col·loquen ells mateixos un 9% del total.
No hi ha una fórmula infaL·lible que converteixi en resultats electorals aquestes dades, ni tan sols que permeti afirmar amb rotunditat que signifiquin majories de cap tipus. Però és evident que són indicatius que, sumats a d'altres, permeten afirmar que estem davant d'una mutació que, com a mínim, és bidimensional. Per posar un altre estudi sobre la taula, l'últim baròmetre de Gesop per a El Periódico realitzat després del 9-N posa de manifest que el diputat de la CUP David Fernàndez és avui el polític català més ben valorat, una cosa impensable no fa gaire temps; la mateixa enquesta, recordem-ho, situa Podem com la tercera força en intenció directa de vot, a tan sols tres punts de la segona, que és Convergència i Unió.
En un moment en què el canvi és un absolut i l'immobilisme, una rèmora, la ruptura i la desobediència són valors que cotitzen a l'alça. Això passa mentre que, en un context més pròxim, es contraposen legalitat i legitimitat en plena crisi de les institucions i dels sistemes de representació. És veritat que allò que s'ha anomenat el sistema s'ha mostrat poc eficaç per arreglar els seus propis desajustos, i els encarregats de fer-ho s'han ocupat més dels seus interessos personals que no dels col·lectius. Són precisament ells, que han abusat de les seves situacions de privilegi, els que han posat les càrregues de profunditat per fer-lo saltar pels aires. Els veritables enemics d'aquest sistema –polític, econòmic i social– són autèntics cavalls de Troia. Avui tenim una quantitat cada dia més important de ciutadans que tenen molt clar el que no volen –un estat i unes institucions que no els donen respostes i que els generen més problemes que no solucions– i moltes formacions, de sempre, retocades o noves, que miren d'encertar la formulació d'una resposta articulada per tal de canalitzar aquest descontentament.
La velocitat en què canvien les coses fa que resulti imprudent fer previsions, però l'evolució de la posició política dels electors fa entreveure que si no hi ha una voluntat de modificar-la hi haurà una necessitat d'adaptar-s'hi.
