Les Aparences i la Realitat
En el tracte amb la gent, allò que en diem la vida quotidiana, crec detectar un cert cansament sobre la qüestió de la sobirania de Catalunya. Fins i tot els comentaristes especialitzats –que ja són una subcasta– i les tertúlies ad hoc ja presten més atenció a aspectes laterals o externs que al nucli de la cosa en si: l'entretant de l'administració pública com un servei que no es pot abandonar, la incidència en aspectes comercials, etc. I està bé que sigui així, perquè la gent veu que hi ha una festassa amb proclamacions i coronacions al barco, i es pregunta entretant qui hi ha al timó, qui a la sala de màquines, qui s'ocupa de la navegació, i si són els mateixos que canten a la festa, com s'ho fan per ser a pertot.
Es tracta d'un cansament merament circumstancial, d'una passatgera saturació informativa? O és el cansament profund, estructural, on els oracles de Madrid esperen que s'apagui la foguerada independentista, segons ells peixada des de dalt per quatre manipuladors espavilats, amb el senyor Mas al capdavant?
Aquest cronista es decanta per una fluctuació lògica, contingent, però no aliena a alguns factors que l'accentuen. Cap societat pot viure en un clímax continu, ni durant una guerra, dins de les quals també hi ha oasis i compassos d'espera. Però en l'anticlímax sobiranista hi fa molt l'actitud dels actors principals. Els qui no vivim el procés des de la primera línia (en el meu cas, ni des de la segona) tenim dret a preguntar-nos si estem en mans d'estadistes, o tan sols de polítics, i em sembla balder aclarir la distinció.
Que la qüestió plantejada no és fàcil ni senzilla de resoldre, no calen màsters per fer-se'n càrrec. Que els partits polítics tinguin les seves idees és més que legítim: és apropiat, i els votants no ho entendrien d'altra manera. Però recordo els vells –els vells de quan jo era jove– lamentant-se que un factor determinant de la derrota en la Guerra Civil va ser la divisió en el bàndol republicà. A Catalunya hi havia dues guerres, una contra Franco, l'altra entre els de casa. No m'hi estendré ni assenyalaré responsables, tot plegat és als llibres d'història. Però, amb dos dits de front, els dirigents polítics haurien de distingir el que són legítimes diferències de plantejament, d'estratègia i de tàctica, i la imatge que es transmet a la ciutadania.
Estar a l'altura del moment comporta no només la solució tècnica –legal, política– de la situació plantejada, sinó com s'emet a la ciutadania. No propugno l'obscurantisme, no dic que s'ocultin els problemes a la gent. Però no hi ha engany en les diverses maneres de presentar les coses, i el cansament ciutadà té –també– molt a veure amb la imatge que Mas i Junqueras –i en la mesura de les seves possibilitats, també els líders d'ICV i de la CUP– estan més per fer les coses cadascú a la seva manera, per ser els capdavanters al cap i a la fi, que per l'èxit del procés.
EN aquestes altures molta gent ja no sap si hi acabarà havent un acord acceptable i amb certes garanties d'èxit, o si tan sols s'ho volen creure. Els esculls que presenta el nacionalisme espanyol són tan escarpats i durs que no ens podem permetre el luxe de posar-nos-en d'altres nosaltres mateixos. Sóc dels qui creuen, i ho he escrit més d'un cop i fa temps, que la independència de Catalunya depèn del tot dels catalans mateixos, i que tot depèn del coratge i de la unitat (el talent polític es dóna per descomptat). Sembla que finalment hem aprovat l'assignatura del coratge. En el de la unitat toca anar a setembre després de tots els exàmens, i s'acaba passant amb un 5 tan pelat que deixa tothom ple de dubtes.
Cal suposar que aquest cop també ho salvarem. Cal, de debò? Dono ara al verb caldre tota l'extensió, pel cantó de la lògica i pel de la necessitat. Més enllà de les dificultats, han valorat Mas i Junqueras els efectius electorals que es perden durant l'àrdua gestió de les seves desavinences? Són conscients que quan detecta o creu detectar egoismes i egotismes la gent es cansa, es desenganya, es despenja del procés en definitiva?
