Més és menys
Sortir en defensa de la necessària funció que han de complir els partits polítics o reflexionar sobre el seu paper en el sistema de representació és avui un exercici de risc. A hores d'ara possiblement més d'un lector hagi decidit que el plantejament d'inici de l'article és un motiu més que suficient per esmenar-lo, digui el que digui a partir d'ara. Però els demano que abans de deixar de llegir es preguntin si coneixen cap societat a la qual mereixi la pena semblar-se o prendre com a referència, en tot o en part, que hagi prescindit dels partits. No tinc referències de cap cas de sistema polític que hagi estat capaç d'eliminar els partits sense que aquests hagin estat substituïts per estructures o sistemes de poder molt pitjors. Encara més, la història ens demostra que aquells que els han presentat com un problema n'han acabat generant de pitjors. En tot cas, cal puntualitzar que defensar la necessitat d'aquestes organitzacions no significa justificar ni el seu funcionament actual, i encara menys tot el que fan. A més, la consciència que ens és absolutament fonamental la seva funció ens obliga a reclamar que la compleixin d'una manera eficaç. Si no fossin tan necessaris, valdria la pena reclamar que es comprometin a una veritable regeneració?
No existeix una única manera vàlida d'organitzar-nos políticament, i m'atreviria a dir que ni tan sols n'hi ha una que, en si mateixa, sigui millor que una altra. N'hi ha de més eficaces i de menys i les que ens faciliten complir els objectius que ens hem marcat en cada moment. A l'Europa del segle passat, després de l'ascens dels totalitarismes a les urnes i de les conseqüències que això va comportar, es va dissenyar en els estats on això va passar un model per dificultar les majories i que no permetés una hegemonia de cap formació. Contràriament, a Espanya, es va considerar que la millor manera de facilitar la transició política i evitar una involució era crear les condicions per a l'existència de partits forts i de majories que garantissin la governabilitat. Avui podem dir que una part d'aquests objectius es van assolir amb escreix, de la mateixa manera que estem en condicions d'afirmar que un excés de protagonisme dels partits s'ha acabat convertint en un problema. Avui ens trobem amb estructures rígides, falta de debat intern, aversió a la discrepància, excés de compromisos adquirits, poca permeabilitat a les opinions externes, al·lèrgia al canvi, poca renovació i la conseqüent endogàmia, lentitud de reflexos, supeditació a la demoscòpia, entre altres qüestions que han provocat que una part important dels electors hagi acabat percebent els partits com un problema.
L'expressió d'ideals, ambicions i objectius polítics més enllà dels partits és tan natural com necessària. De fet, la política és una qüestió massa seriosa per deixar-la exclusivament en mans dels polítics. Entre les moltes demostracions n'hi ha una que clama al cel: la incapacitat d'arribar a un acord al Parlament per a una nova llei electoral per la impossibilitat de fer casar interessos divergents. Però això no vol dir que sigui desitjable un procés de substitució, sinó que hi ha espais per reflexionar i altres per debatre, negociar, acordar i legislar. Un dels problemes de l'excés de protagonisme dels partits és que durant anys els hem deixat, en exclusiva, la representació del debat de les idees i ells no han fet res més que ocupar un espai on no s'ha presentat ningú més.
Aquest any hi haurà, com a mínim, dues cites electorals i, molt probablement, una tercera. Contra els que han sostingut en el passat que el nivell d'abstenció representava una situació de conformisme tàcit, cal aspirar a un alt percentatge de participació. La primera mesura d'exigència se l'autoimposaran les formacions en tant que se sàpiguen gestors d'una voluntat veritablement majoritària. No hi ha un engany més ingenu que el d'aquell que es pensa que no participant castiga els representants, quan veritablement els que hi podem sortir perdent som els representats.
