Els jutges no m'agraden
El criteri judicial espanyol és subjectiu al màxim, elitista i distant
La divisió de poders, això és, legislatiu, executiu i judicial, és la base de tot sistema democràtic. M'agrada amb veritable plaer intel·lectual el conèixer la història i els fets del passat llunyà. Els fets són uns, la interpretació d'aquests és lliure, per tant, diversa. Vull saber dels fets llunyans o propers en el temps i l'espai, sóc un apassionat de la meva professió, fet que em permet transmetre coneixement, impulsar reflexió i alhora comprensió vers els altres, sigui perquè són diferents de nosaltres sigui perquè pensen de forma diferent. La història és una aventura extraordinària que et permet veure l'ahir, fer recerca és un bé dels Déus, és poder comprendre i de vegades trobar la clau de moltes coses que, a priori, semblen inexplicables. Per totes aquestes raons i altres que queden forçosament al tinter no m'agraden els jutges de l'Estat espanyol.
amb motiu de llibres escrits per mi, estudis fets o el que fa referència a la meva vida personal, en tants fets de guerra i postguerra on la justícia havia d'aparèixer, en els pocs anys de la dita democràcia que fruïm, mai no he vist un cos judicial espanyol lliure de la tutela política de l'ordre o règim corresponent. En els països democràtics de debò no es deixarien passar per alt els crims del franquisme, tampoc es permetria que el PP i C's o partits com Falange i altres de feixistes fessin ostentació del règim dictatorial que va ocasionar la pèrdua de centenars de milers de vides. En el present no deixarien d'exigir responsabilitats sobre com és que hi ha aeroports sense avions, trens sense passatgers o per què la causa del GAL (28 assassinats de les forces de l'Estat, una xifra semblant de ferits) dorm al setè cel quan s'ha demostrat que darrere hi havia implicats agents lligats al Ministeri de l'Interior. Ja no parlem de la sentència vers la FCM o el càstig forassenyat pels fets del Parlament. Un despropòsit tot plegat, de segles, per cert.
Farien feina eficaç davant les causes de corrupció si el cos judicial espanyol evités, amb argúcies de tota mena, fer del sistema de repartir justícia una mena de muntanya russa on mai no saps el què i com dels processos. Hom coneix tantes i tantes adequacions al sistema de justícia en vigor, el jutjar a favor del vent que bufa, al llarg i ample de la història i en el present, que fa que els jutges no m'agradin. I com més amunt, pitjor.
El criteri judicial espanyol és subjectiu al màxim, elitista i distant. A TV3 van fer un programa sobre jutges que exerceixen a Catalunya. Hom s'esborronava en veure el nivell intel·lectual d'algun d'ells. En general no estan al servei del ciutadà de les nacionalitats i regions d'Espanya com diu la Constitució espanyola, sinó al servei de l'Estat, això és, dels qui manen. El menyspreu a la cultura catalana és, ara sí, de jutjat de guàrdia.
I heus ací que apareix el jutge Santiago Vidal, un jutge culte i proper, una rara avis, un home que em fa trontollar els esquemes. Ell crec que és la punta de l'iceberg d'un cos que, més enllà de progressistes o conservadors, més militància al sistema, vol trencar l'endogàmica continuïtat judicial que ve del franquisme i d'una Transició on van cuinar poder espanyol fins l'eternitat, de dretes o esquerres, però espanyol sempre. El jutge Vidal és aire fresc, és naturalitat i compromís, és mesura i és llest, no val a defensar-lo tot condemnant que redactés una Constitució com han fet unionistes vergonyants; que faci el que vulgui. El fet és que s'ha castigat exercir la llibertat.
La Constitució de la Catalunya independent la redactarà el Parlament, qui sinó?, i si el jutge Vidal assessora la conselleria de Justícia, la cultura i la llibertat de pensament aniran unides de forma concloent amb la divisió de poders. Amb la garantia d'una veritable democràcia. Un país normal.
