Mori Mas!

La proclama es va enramar pels carrers de Barcelona després de la derrota del bloc monàrquic a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1936. “Mori Cambó! Visca Macià!”, cridava la multitud. Una divisa que ha acabat consagrada com la constatació més amarga de la divisió del catalanisme. Una divisió que el va debilitar profundament. “Mori Cambó!” no era exactament el mateix que “Mori Lerroux!”. Els partidaris d'Esquerra Republicana erraven el tret. Els induïen a fer-ho. I picaven l'ham. La jugada es repeteix. L'esquerra autoproclamada “rupturista” només sembla tenir un objectiu obsessiu: fer fora l'actual president de la Generalitat i el partit que governa. Artur Mas i Convergència Democràtica són el dimoni. Un dimoniet escuat al costat dels poders, les institucions i els sagraments de l'altar –perdó, de l'Estat–, que aquests senyors sortegen amb la mateixa habilitat que Messi desconcerta la defensa. Que Podemos o Iniciativa difonguin aquesta consigna no és estrany. Al remat, per a les dues forces el procés sobiranista a Catalunya només té sentit si és “constituent”. Constituent espanyol, no cal dir-ho. Que ho faci Procés Constituent i la monja Forcades té més delicte. Ells es proclamen independentistes. I ara resulta que la independència no és prioritària. Que la prioritat és fer fora Mas. Qui queda en una situació evidentment delicada és Esquerra. Si crida Mori Mas!, el procés es trenca. Si no ho fa, la tropa rupturista els avança per l'esquerra. Mori Mas? O visca Espanya?