Amb mots de ben copsar

És curi­osa i pre­o­cu­pant aquesta tendència que ens enva­eix i que només busca el ressò mediàtic imme­diat, la fara­ma­lla buida però intensa que garan­teix por­ta­des, arti­cles, foto­gra­fies, tuits i retuits i que, per con­tra, abdica de cer­car el fons real de les coses, allò que hau­ria de ser però que demana sacri­fici i temps, dos valors impres­cin­di­bles però de lenta cocció que els polítics, diri­gents i ges­tors actu­als no estan dis­po­sats a mal­me­tre quan del que es tracta d'acon­se­guir ren­di­ments ins­tan­ta­nis. Apli­cada a la política tro­baríem exem­ples a gra­pats, una moda que, per desgràcia, també afecta a la cul­tura. Ara que les grans inver­si­ons cul­tu­rals han min­vat i que la foto ja costa més d'acon­se­guir, la política cul­tu­ral es basa més en ges­ti­cu­lació banal que no pas en soli­desa de fons.

Aquesta reflexió ini­cial ve a tomb de la publi­cació per part de la Fun­dació J.V. Foix i Eumogràfic del lli­bre Amb mots de ben cop­sar, un magnífic tre­ball a cura de Mar­ga­rida Trias que recull la trans­cripció escrita i els enre­gis­tra­ments ori­gi­nals de dis­set entre­vis­tes res­pos­tes pel poeta entre els anys 1973 i 1985. I ves per on aquí poden tro­bar un dels con­tra­sen­tits dels temps moderns, men­tre les grans ins­ti­tu­ci­ons públi­ques s'entre­te­nen bas­tint comp­tes de Twit­ter d'escrip­tors morts, repar­tint sub­ven­ci­ons de dub­tosa uti­li­tat i donant suport a acci­ons amb més soroll que nous, estruc­tu­res de volun­tats sòlides però de recur­sos min­sos fan la feina d'evi­tar que es perdi el lle­gat dels nos­tres grans cre­a­dors i que la seva veu es man­tin­gui viva. La Fun­dació J.V. Foix fa anys que es dedica a publi­car lli­bres i docu­ments sonors que per­me­ten que el tes­ta­ment cre­a­tiu d'un dels grans poe­tes con­tem­po­ra­nis del nos­tre país no s'oblidi. Jordi Madern, Mar­ga­rida Trias i Enric Badosa, entre d'altres, ens rega­len, any rere any. autènti­ques delícies del poeta de Sarrià, noves ver­si­ons, poe­mes inèdits, mira­des reno­va­des, la seva pròpia veu, en un tre­ball cons­tant i sòlid que, jun­ta­ment amb el tre­ball de Jaume Vall­corba a Qua­derns Crema, con­ver­teix Foix en un dels poe­tes més ben tre­ba­llats i més ben edi­tats del segle XX.

En aquesta ocasió, la veu per­so­nal de J.V. Foix aban­dona la poe­sia però es manté afer­rada a la lírica, a la mística i a la reflexió de les parau­les. Dife­rents entre­vis­tes con­ce­di­des a dife­rents mit­jans de comu­ni­cació ens mos­tren un home savi, res­pec­tat, amb les facul­tats físiques un pèl gas­ta­des però amb un cer­vell àgil i capaç d'afir­mar coses com: “L'home ha de viure l'ins­tant; el món és una suma d'ins­tants i l'home ha de viure l'ins­tant que viu amb tota la seva inte­gri­tat fins arri­bar a la tota­li­tat. I totes les dei­xes, tot allò que no entra en el fons d'aquesta rea­li­tat, és la poe­sia, perquè això que en dic les dei­xes vol dir la poe­sia.”

El lli­bre és una demos­tració de vida més enllà de la lite­ra­tura, un camí que fun­ci­ona com una ruta com­ple­mentària de la poe­sia, que ser­veix per estruc­tu­rar-la, per poder cop­sar el pen­sa­ment del poeta però també de l'home que recorda, que pensa, que sent, que es pre­o­cupa per la metafísica, per la trans­cendència pel més enllà i que també és capaç de par­lar de pane­llets, de les visi­tes dels amics, de la vida quo­ti­di­ana. És, sens dubte, una demos­tració de la feina ben feta, de la constància, de la defensa dels valors, de la soli­desa de les idees a l'hora de pre­ser­var la memòria dels nos­tres autors més únics i sin­gu­lars.

“Amb mots de ben cop­sar” ens acosta un poeta humà, càlid i capaç d'emo­ci­o­nar-se amb les peti­tes coses. “Jo pas­sava camí de Pedral­bes, com aquell qui va al mones­tir, i en un recés –no hi havia a penes ningú pels vol­tants– una nena de nou anys em crida i em diu: Señor, ¿es usted el poeta?. Em va sor­pren­dre, li vaig donar les gràcies i ella va bai­xar i em va donar una flor. Això és poe­sia.”