Terra d'oliveres

Viatjar cap al centre geogràfic del país és sempre una decisió gratificant. És el que he fet, anant a Ulldecona (Montsià), a un cop de pedra de Vinaròs. Aquí, amb Canet lo Roig i la Jana (Baix Maestrat), s'hi conserven 4.080 exemplars d'oliveres mil·lenàries. És la màxima concentració d'oliveres amb història al país i n'ha fet el recompte la Taula del Sénia, mancomunitat de 24 municipis de tots els colors polítics, del nord del País Valencià, el sud del Principat i el de la Franja, creada el 2005 a Morella. Algunes de la cinquantena de varietats d'oliveres, entre Perpinyà i Alacant, tenen noms tan suggeridors com ara arbequina, blanqueta, callosina, de la llei, farga, mallorquina, morruda, nana, pagesa, sevillenca, verdiell o vilallonga. De l'olivera silvestre, que arbusteja més que no arbreja, se'n diu ullastre i és molt comuna en el litoral mediterrani. A Ulldecona, l'Ajuntament hi organitza visites guiades per aquest museu a l'aire lliure, una ruta pels arbres mil·lenaris amb olives de diverses varietats, sobretot de la pròpia del lloc, marfil. És una caminada amable i tranquil·la que acaba amb un tast d'olis, després d'haver contemplat la Farga d'Arion, amb 1.701 anys d'història, exemplar majestuós en un entorn natural acollidor, on també es poden admirar els treballs de pedra en sec en marges, barraques i escales.

L'olivera, l'oliu o l'oliver, tant se val, és el meu arbre preferit. M'inspira força, serenor, arrelament i, alhora, una certa modèstia. No és un arbre d'una alçada desafiant, amb un posat arrogant, ans tot el contrari. És, en canvi, un arbre d'una noblesa colossal, que genera confiança, amara el paisatge de placidesa i us transmet una certa afabilitat, lluny de tota altivesa. L'olivera coneix les seves limitacions, sap que mai no creixerà gaire amunt i que la majoria d'arbres, en això, li poden passar la mà per la cara. Però sap també que, més que cap altre, és un arbre amb història, d'una robustesa quasi pètria i d'una calidesa anciana que se us encomana, just mirant-la. Estimo un paisatge d'oliveres perquè és un paisatge de calma, d'una emoció quasi familiar, d'una fortalesa indestructible. Diria que és el paisatge mediterrani per excel·lència. Segons l'escultor Manuel Cusachs, és l'arbre de la Mediterrània, “l'arbre antic. Vell com el país. De la seva soca sempre neix l'esperança d'un brot nou”. És per això que el prolífic Georges Duhamel assegura, també, que “el Mediterrani acaba on l'olivera deixa de néixer”. I si les oliveres ens saluden a tot el Mediterrani, les palmeres són les encarregades de fer-ho cap al sud de la nostra mar.

Ulldecona és tota una sorpresa, pel passat i pel present. Antiga vila emmurallada per on els borbons entraren a Catalunya, el 1537 hi nasqué Pere Galés, l'humanista i màxim referent del protestantisme català, l'església parroquial té una portalada gòtica bellíssima, el castell hi és imponent, aturonat vigilant-ne el terme, i hi ha també altres edificis de gran interès arquitectònic. Aquí, la realitat desmenteix els tòpics i hom pot constatar-hi com aquests pobles entre Catalunya i el País Valencià no són frontera de res, sinó frontissa d'una mateixa terra. L'oferta turística parla amb naturalitat d'una banda i l'altra del riu Sénia, de Morella, Vinaròs, Ulldecona, Alcanar i fins Tortosa com a referent històric. L'editorial Onada publica llibres d'autors d'aquesta àrea i sobre temes del territori, mentre que a Les Moles, el restaurant amb estrella de les Terres de l'Ebre, fan constar a la carta que la carxofa és d'aquí, de Benicarló, denominació d'origen de prestigi acreditat. La llengua és la mateixa i també ho és la cultura i la gent. Per davall de les divisions administratives i la carcassa política, hi ha una realitat present, compartida amb tota normalitat. Tant de bo puguem també compartir el mateix futur...