El sistema de llistes
Abona part dels parlaments espanyols, uns minuts abans de fer-se una votació en el ple el president de la cambra fa tocar un timbre per avisar els parlamentaris que són fora de l'hemicicle en què s'està a punt de fer una votació. Això comporta que els parlamentaris deixen el que estan fent i van de pressa a l'hemicicle. Bona part dels parlamentaris no han estat escoltant el debat que s'hi ha fet. S'asseuen als seus escons i es preparen per votar. Votaran amb disciplina de vot, d'acord amb el que els indiqui el portaveu del seu grup parlamentari, que aixecarà ostensiblement el braç i la mà. Si aixeca un dit, tots els diputats i diputades del seu grup parlamentari votaran “sí”, si aixeca dos dits votaran “no”, i si n'aixeca tres votaran “abstenció”.
Paradoxalment, la Constitució estableix la prohibició del mandat imperatiu, és a dir, la llibertat de vot dels parlamentaris. Es pot argumentar que cada diputat vota el que vol, és a dir, que vota “voluntàriament” el que li indica el portaveu del seu grup parlamentari, i la prova és que, de vegades, alguns parlamentaris han votat diferent. Es podria seguir argumentant que formar part d'un grup parlamentari és una decisió voluntària de cada diputat i que, correlativament, cada grup parlamentari és també lliure de tenir a aquells parlamentaris que vulgui i que en pot expulsar a aquells que s'apartin de les directrius del grup. Els grups parlamentaris tenen, en general, uns estatuts opacs i no sempre públics, que en regulen el funcionament, on s'estableixen multes si algun parlamentari trenca la disciplina de vot. Els diputats que trenquin la disciplina de vot “accepten voluntàriament” la multa que se'ls imposa per continuar en el grup.
Una de les causes principals d'aquesta situació és el sistema de llistes tancades i bloquejades, per la qual cosa els electors quan van a votar no trien candidats si no formacions polítiques. Qui elabora les llistes són les cúpules dirigents dels partits i de les llistes en queden exclosos aquells diputats que no actuen d'acord amb les directrius del propi partit. Amb aquest sistema de llistes els diputats responen no davant de l'electorat, que és el que vota, sinó davant de la cúpula del partit que els posa o els treu de les llistes, o els posa dins de la llista en un lloc baix, on tenen molt difícil de ser escollits amb la qual cosa perden el lloc de feina i el sou. Els principals partits polítics no tenen interès en canviar el sistema de llistes tancades i bloquejades perquè les cúpules directives dels partits perdrien el poder del que disposen sobre els diputats. En contraposició, un dels avantatges d'aquest sistema és que dóna estabilitat al govern, és a dir, els acords del parlament són molt predictibles, perquè la majoria parlamentària dóna suport al govern.
Hi ha propostes que consideren que seria millor que cada diputat respongués de la seva conducta davant dels seus electors, dels que l'han votat personalment. En aquesta línia, sovint es diu que es podria implementar un sistema de llista oberta, que és aquell en què els electors tenen una papereta única, que conté els candidats de tots els partits polítics i els electors seleccionen els candidats que volen. Aparentment, és el millor sistema, però cal tenir en compte que si aquest sistema s'apliqués, per exemple, en circumscripcions com Barcelona, la papereta hauria de contenir centenars de noms, cosa que faria més difícil que els electors poguessin seleccionar els candidats i que, d'altra banda, els elegits, en principi, no tindrien cap relació amb els electors, com passa ara amb els elegits pel Senat, que és parcialment elegit mitjançant el sistema de llista oberta.
Per això, si analitzem els diversos sistemes electorals, un dels menys dolents és el sistema proporcional personalitzat que s'aplica a Alemanya, on cada elector té dos vots. En aplicació d'aquest sistema, la meitat dels parlamentaris són elegits directament pels electors, mitjançant el primer vot, en circumscripcions relativament petites, que permeten conèixer els candidats que es presenten i que si no actuen de conformitat amb el criteri dels electors, en les properes eleccions aquests poden votar un altre candidat, cosa que reforça la posició dels diputats enfront del seu partit. L'altra meitat de parlamentaris són elegits amb el segon vot en una llista del partit polític que vulgui cada elector. El resultat és que la meitat del Parlament és format per diputats elegits directament pels electors i que la composició global del Parlament és proporcional al nombre de vots obtingut per cada formació política, la qual cosa tradueix a la cambra la pluralitat de posicions polítiques de l'electorat.
no crec que les cúpules dels partits acceptin el sistema perquè suposa la pèrdua parcial de control sobre els parlamentaris.