20-D: voladura controlada

Les eleccions espanyoles del 20-D estan cridades a fer saltar pels aires el sistema bipartidista que ha dominat la política estatal des de la mort del dictador. Tanmateix es tracta d'una voladura controlada, com la d'aquells blocs de pisos que es fan explotar per erigir-ne un de nou amb el menor impacte possible. Els poders fàctics de l'Estat –que són els que han manat, manen i manaran a Espanya– van saber reaccionar amb astúcia davant l'amenaça de revolta provocada per la crisi. Primer van donar carta de naturalesa a la protesta amb Pablo Iglesias i Podem. El sistema va absorbir i enquadrar la protesta dins dels marcs establerts. A continuació, van generar el contrapès des del centredretra amb l'expansió de Ciutadans. L'omnipresència mediàtica d'Iglesias, primer, i d'Albert Rivera, després, han dibuixat un mapa polític lampedusià: tot canviarà perquè res no canviï.

Què hi haurà de diferent a Espanya després del 20-D, respecte a Catalunya? La resposta té tres lletres: res. Cap combinació de les quatre forces polítiques que reuniran més del 80% dels vots canviarà les coses pel que fa al procés català. El PP, el PSOE i C's no volen cap canvi i, si el volen, és per afegir un nou cadenat a la gàbia. Ni tan sols Podem –si la seva proposta de referèndum fos creïble– podria reunir la majoria parlamentària necessària per convocar un plebiscit a Catalunya. Ja ho diu la dita: de ponent, ni vent ni gent.