La qüestió és ser-hi o no ser-hi

Votar o no votar demà diumenge, aquesta és la qüestió, molt shakespeariana però molt pertinent. No és difícil comprendre l'argument que diu que ja no hem d'anar a fer-hi res, a Madrid. Ja ho hem provar tot, i mai no hem aconseguit res més que engrunes. Per això ara, que finalment tenim la majoria al Parlament per tirar endavant la independència, semblaria que la presència de diputats i senadors catalans a Madrid és més inútil que mai. Segurament hi ha molta sensatesa en aquesta argumentació, però no és menys sensat pensar que, en aquest punt crucial del procés, cada senyal que puguem enviar al món compta. No es llegirà igual el triomf d'una força independentista el 20-D, que el d'un partit unionista o el d'un partit que encara somia amb un encaix d'igual a igual amb Espanya. També, a casa i a fora, tothom agafarà la calculadora per establir qui té més vots: l'independentisme, l'unionisme o la tercera via. L'any 1919, els diputats irlandesos al Parlament de Westminster elegits en les eleccions del desembre del 1918, van decidir deixar de reconèixer el Parlament britànic. Aleshores van constituir a Dublín una cambra parlamentària irlandesa, que en la seva primera sessió va proclamar la independència i va aprovar una Constitució provisional. No sé quant duraran a Madrid els diputats catalans elegits el 20-D, però trobo important que en siguin molts, perquè l'efecte que provoqui la retirada –quan arribi el moment– sigui prou contundent.