La corona britànica i la crisi

Dos anys després de l'esclat de la crisi econòmica, la reina d'Anglaterra i d'un llarg etcètera va visitar la London School of Economics i, amb la característica ingenuïtat monàrquica que barreja small talk amb encefalograma pla, va formular una pregunta que va descol·locar alguns dels interlocutors. Digué, en efecte: «Però això que ha passat no ho havia previst ningú?» Ves per on, des de l'estúpida lleugeresa que caracteritza molts paràsits de les famílies reials, aquesta vegada la titular del palau de Buckingham deixava en evidència els seus últims primers ministres, que, veient-la tan ocupada amb les pameles d'Ascot i les exposicions florals, segurament no van gosar molestar-la amb els problemes del comú dels mortals. Però li haurien pogut contestat que, entre les poquíssimes qualificacions que semblen exigibles als reis hi ha, sens dubte, un mínim d'aprenentatge de l'ofici basat en l'estudi de la història dels predecessors i concretament dels faraons d'Egipte. I que si Elisabet II, pobreta, s'hagués pres la molèstia de fer els deures, s'hauria recordat del somni dels set anys de vaques grasses i els set anys de vaques flaques, sense necessitat de tenir un Josep que interpretés les fantasies oníriques. Com a governadora suprema de l'Església anglicana i defensora de la fe, li entrava en el sou i en la responsabilitat saber que després de 10 anys de prosperitat en toquen 10 d'escassetat. Que per a això ni cal saber teoria de cicles econòmics ni refiar-se de la pretesa independència dels bancs centrals o d'unes regulacions que figura que havien d'impedir una calamitat com aquesta. En resum, que, com deia l'altre, en matèria econòmica és molt difícil de fer prediccions, «especialment si són relatives al futur».

Si a Sa Graciosa Majestat realment li hagués interessat l'opinió dels acadèmics, hauria descobert una aportació força interessant de Paul Kennedy (professor d'història de Yale), que esmenta quatre grans economistes i /o filòsofs i es formula la pregunta de què haurien dit en el moment present. Segur que Adam Smith diria que ell no va defensar mai el laissez faire total, que el seu concepte de l'economia moral no podria permetre uns crèdits hipotecaris dubtosos a persones insolvents i que l'endeutament i el dèficit assumit pels governs són motius de gran preocupació. Es fàcil d'imaginar que Marx, per part seva, se sentiria contrariat per la desaparició el 1989 de la majoria de les economies socialistes del món, però satisfet de veure que el capitalisme financer era víctima una vegada més de les seves contradiccions internes. Schumpeter probablement ens diria que caldria una dècada de depressió abans de recuperar una nova forma de capitalisme més lleuger i a costa d'encaixar uns danys i perjudicis com ara el possible final de la indústria nord-americana de l'automòbil o la decadència de la City de Londres en tant que mercat financer internacional.

Finalment, és previsible que Keynes no estigués gens satisfet de veure com, en nom seu, es disparava la despesa pública creadora de dèficit i destinada a comprar deutes difícilment recuperables i a rescatar bancs de molt escassa solvència, que és el que ha triat com a opció el president Obama, sense coordinar la seva actuació amb els països asiàtics, els àrabs o els europeus i els de l'Amèrica Llatina amenaçats de fallida. Segons Kennedy, el grau d'endeutament que proposa l'administració d'Obama fa que, per comparança, el Felip II de l'Armada Invencible sembli un model d'austeritat. De fet, sembla que ha fallat l'esquema que Adam Smith plantejava com la base de la prosperitat i de la riquesa de les nacions: «Pau, impostos moderats i un sistema de justícia tolerable.» Per això, Marx es fa segurament un tip de riure des del cementiri de Highgrate mentre Schumpeter rondina i diu que, en realitat, no ha estat cap sorpresa. Keynes seria, però, el mes disgustat, en comprovar que l'optimisme irracional, la incapacitat de detectar el reescalfament i la propensió al pànic fan que el sistema capitalista continuï sent incorregible. De què ha servit el funcionament del mercat, l'eliminació de les pràctiques medievals o la condescendència amb la usura, si al capdavall hem desencadenat Prometeu i hem substituït sant Agustí per l'estafador Bernard Madoff?