Independència i esquerres perilloses

En teníem cap dubte? Només veient les reaccions de les oligarquies espanyoles, del PP, dels històrics del PSOE i de tota la patuleia mediàtica, no pas només la caverna, sinó els il·lustrats de 24 horas, de la premsa patriòtica, El Mundo, ABC, part d'El País –i d'alguna premsa catalana que no es queda pas enrere–, veient com responen a la possibilitat que Podemos i el PSOE facin govern, si teníem un tel als ulls ens ha acabat de caure. Perquè és fàcil de pensar que un govern d'esquerres pot fer tremolar el capital en un estat gran de la UE, però que la música de fons sigui l'independentisme posa de potes enlaire quin és el veritable problema del Regne d'Espanya. És un, només un, sociològicament, políticament i, com constatem tan sovint, jurídicament: un nacionalisme espanyolista que encega el personal. Senten “Plurinacional'' i s'esglaien. La música, de mica en mica, ha pujat de to i terroritza l'Espanya profunda, que és la que mana, sigui des de la dreta o des de l'esquerra. Els improperis, insults, i quasi renecs que ens han dedicat superen tots els rècords de floretes. Mai no ens havíem sentit tan estimats. I això quan ja no tocava. Quan ja havíem fet aplicadament els nostres deures i havíem format govern. Ara que ja havíem deixat de ser virals i que anàvem per feina després de la promesa del M.H. President, responent a la pregunta de compromís formulada per la Forcadell, mancada de reis i déus, després de lluir el noble saló Sant Jordi, que va passejar-se per les teles de l'única nació d'aquest món –caramba, mira como se los ha gastado el Pujol, ese pedazo de palacio!– doncs, de sobte, salta Pablo Iglesias, rodejat d'una colla de jovent, i estén la catifa al PSOE, amb un govern format i tot, i lluint “un ministerio de plurinacionalidades”.

I esclata la tempesta. I és quan rebem fort. Nosaltres, sí. Tiren contra en Pablo Iglesias, i el bòlit rebot cap a la Generalitat, just on el M.H. President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va prometre fidelitat al poble. Va, gent, som-hi! Ens n'anem? No ho tenim fàcil, ja ho sabem. Però millor que viure sota el continu ruixat d'injúries, no us sembla? Som a la passera, ja hi hem arribat. A un costat, hi ha un embardissat, espinós, espès. A l'altre, un precipici. Només al final del pont sembla que hi brilla una certa claror. És complicat, és clar. Però, qui dubtaria de seguir endavant? Encara més si quan et gires veus les bèsties ferotges que t'empaiten. Dubtarem?