El forat del pany

Gerard Piqué, juga­dor de fut­bol, pot­ser pas­sarà a la història perquè aquesta set­mana ha retransmès un vídeo, quasi en directe, de l'inte­rior de l'avió de tor­nada de l'expe­dició blau­grana. Pel guió, la foto­gra­fia i altres can­di­da­tu­res, la pel·lícula de Piqué no gua­nyarà cap premi Oscar, en canvi, comp­tava amb una nòmina de pri­mers actors impa­ga­ble, des de Leo Messi fins a Marc Bar­tra. El mèrit, o la gosa­dia, de Piqué no té tant a veure, però, amb les arts escèniques, sinó amb la trans­gressió de la inti­mi­tat del grup i de les per­so­nes que el for­men.

Des­co­nec si Piqué tenia l'auto­rit­zació dels col·legues. Tam­poc sé si en casos així cal auto­rit­zació o no, per bé que, apa­rent­ment, Piqué va tirar pel dret apro­fi­tant que Piqué se sap una de les peces diver­ti­des i valen­tes d'aquest equip, un defensa amb dret a pujar a rema­tar i, si cal, mar­car i tot, amb permís del tri­dent impa­ra­ble. També des­co­nec la qüestió dels drets d'imatge. I la del dret a la inti­mi­tat. D'una banda, tots aquests juga­dors que viat­gen al cos­tat de Piqué tenen venuda la imatge a preus escan­da­lo­sos. Cobren per exhi­bir-se amb un uni­forme deter­mi­nat, en els par­tits, en els entre­na­ments, en les gales. Però fins ara, no en els seients d'avió, men­tre fan el son o es gra­ten el nas. Inter­vin­dran els patro­ci­na­dors? Aug­men­ta­ran les clàusu­les dels con­trac­tes? O pren­dran mesu­res con­tra els nous papa­razzi? En defi­ni­tiva, és pos­si­ble que els col·legues adver­tei­xin Piqué que una vegada ha fet gràcia, però que ja n'hi ha prou. Si passa el con­trari i la moda dels vídeos en la inti­mi­tat s'estén, els esce­na­ris de futur són infi­nits. Ens podríem tro­bar amb tots els juga­dors fent pel·lícules alhora, en què tots els juga­dors sor­ti­rien a escena amb un dis­po­si­tiu a la mà. I això no fun­ci­o­na­ria. O ens podríem tro­bar amb un Piqué de nova gene­ració que s'atrevís a fil­mar dins del ves­ti­dor o en algun altre tem­ple secret. A mi, si a la nova tec­no­lo­gia se l'ha de dei­xar fer, pre­fe­reixo que sigui aviat. I que els juga­dors sur­tin al camp o es que­din a la ban­queta amb càmeres per­so­nals incor­po­ra­des al cos, d'alta defi­nició, lleu­ge­res i resis­tents, que per­me­tin visi­ons espec­ta­cu­lars del joc i de les acti­vi­tats huma­nes. Seria com veure-hi pel forat del pany. I con­ver­ti­ria, encara més, els fut­bo­lis­tes en exhi­bi­ci­o­nis­tes i els espec­ta­dors en voyeurs.

Segons sem­bla, els més pre­o­cu­pats per la dèria comu­ni­ca­tiva de Piqué són el gremi dels peri­o­dis­tes. Tants esforços per obte­nir una imatge o una decla­ració des de fora, men­tre que en cir­cu­len en viu i en directe des de dins. Que no es pre­o­cu­pin. Un dia, un amic cons­truc­tor em va dir que els pale­tes d'avui ja no cons­tru­ei­xen res, només són mun­ta­dors. Les parts de l'edi­fici arri­ben pre­fa­bri­ca­des en bloc i només cal encai­xar-les.