Dissabte

Saber que avui som dissabte de Glòria em dóna un cert confort. Corregeixo seguint Manel Cuyàs i en dic dissabte sant. Ell em fa notar que litúrgicament el nom ja el van corregir els anys 50. D'entrada perquè el dissabte és un dia especialment agradable de qualsevol setmana de l'any. Potser perquè si tanco els ulls veig com espolsen un matalàs a les golfes de la casa vella. I com si això només passés en dissabte.

Però a més el dissabte de Glòria, que lliga amb la nit de resurrecció, ja és l'avantsala de la mona. D'anar a buscar-la. De seguir el camí en espiral, que li agrada dir al professor Norbert Bilbeny, que segueix la vida. Res de línies rectes doncs. Espiral. Compto que aquest dissabte em doni color, que em trenqui el negre de dol d'aquesta setmana tràgica. Entre els accidents i els atemptats. Qui es fa amo de les vides de tanta gent? Qui carrega sobre les seves espatlles tanta mort? Acostumats com estem a saludar els dies, quan la tragèdia trenca vides, trenca rutines, i desvetlla protocols.

Les preguntes ens acompanyen de nou, al marge del crim dels sociòpates. Què ha fallat, si estem en prevenció, en alerta permanent? Si estem advertits que hi van, i que hi tornaran. Assumim que el risc zero no existeix, que ells saben que l'efecte del dolor s'allarga i que la islamofòbia s'estén. Ho busquen. Mentrestant nosaltres ens perdem entre si n'hem de dir Daesh o ISIS, i si es pot parlar d'Estat Islàmic. Però com ens fa notar el filòsof francès Michel Onfray, Rabelais feia dir a Pantagruel: “Si els signes us amoïnen, com us amoïnaran les coses significades!” Els protocols que no van funcionar per Germanwings, o fins i tot la “gelosia” diplomàtica espanyola a l'accident de Freginals. Per això vull la llum i el color del retorn dels dies. Per això espero de manera especial aquest dissabte. Perquè també comporta un cant de vida. Un desig de renéixer. O potser és perquè vivim en espiral, mentre esperem estimar algú que no s'amoïni pels signes, algú que celebri les coses significades.