la tribuna

El desordre ens presideix

Des de sempre, la xacra de l'Església institucional ha sigut justament posar l'home al servei de la llei, de la norma moral, i fins i tot del magisteri ordinari

Cap respecte a les persones, ni que siguin els fills o filles més virtuosos, res importa més que «els principis doctrinals» d'una doctrina que no té principis, ni cap ni peus

No sé què més cal que passi que no hagi passat ja en el primer partit de l'oposició per tal que el ciutadà no pugui dir que encara no té prou elements de judici per orientar el seu vot, personal i intransferible, i del qual és l'únic responsable. Si no els té, és que no els vol tenir. I si és així, cal pensar si és possible una democràcia sense demòcrates. Tenir drets i no tenir deures no és ni pensable. Tot indica que la famosa transició deu ser un miratge. Transitar és anar d'un lloc a l'altre. I a hores d'ara ningú no sap quin deu ser aquest altre en el qual som, que s'assembla tant al lloc on érem. I amb una jerarquia catòlica que o és la mateixa d'abans o la germana bessona.

No hi a res al seu lloc. I que consti que no és només el Partit Popular, el que no és al seu lloc, sinó tantes i tantes coses que no tindria prou espai per poder-les dir aquí. I tant se val! sabent com sé que aquestes coses que diria són les mateixes que tothom sap tan bé com jo. Altra cosa no és la corrupció que aquesta degeneració de la política que ens concerneix a tots, i que tot ho empastifa. Governi qui governi, sempre significa el mateix: els interessos generals i el bé comú han de prevaldre als particulars. Fins al moment present, no hi ha constància que sigui el govern oficial, el que supediti els interessos generals als privats, o bé als del seu grup polític, els seus clients i els amics i benefactors. La prevaricació, el suborn, la informació privilegiada o la llei feta a mida imputen el Partit Popular, no com a tal, sinó en virtut de càrrecs públics autonòmics. No tot és govern estatal, ni ho pot ser en un estat com el nostre, que és l'estat de les autonomies. I aquí ja hi tornem a ser. L'Espanya de les autonomies no es correspon amb la catòlica Espanya que té un govern no democràtic i que, per tant, no ha sortit de les urnes. I governa tant o més que el govern de l'Estat i que els governs autonòmics, que són els més fràgils. Però només alguns, no tots. El País Valencià no sembla gens fràgil. Ni tampoc que estigui mancat de res. Més aviat hi sobra de tot. Amb l'aval de la visita del Papa, les despeses a càrrec d'empreses fantasmes, només són coses lletges o bé de mal gust. I si el Papa ho veu així, és lògic que la jerarquia catòlica no hagi dit ni piu. No únicament de les irregularitats relacionades amb les pompes i les cerimònies de la visita papal, sinó amb totes. Al contrari: assumint com a pròpia l'estratègia del partit nupcial, s'ha prestat voluntàriament a situar-se a l'avantguarda. Amb el pretext de la seva numantina defensa de la «la vida eterna», sense principi ni fi, ha emmascarat el govern amb una imputació gravíssima: «la cultura de la mort». El món al revés. Cultura de la mort és la inquisitorial, la cacera de bruixes, i el menyspreu de l'heretge, no menys que de qualsevol persona que no digui amén. Des de sempre, la xacra de l'Església institucional ha sigut justament posar l'home al servei de la llei, de la norma moral, i fins i tot del magisteri ordinari, que té el mateix valor que el que pugui tenir qualsevol opinió, que pot ser nul o pot ser molt, depenent de si diu veritat o no. I això que no és cap altra cosa que integrisme és el pa de cada dia. I arriba a tal extrem, que fins i tot una religiosa tan docta com honesta, i tan virtuosa com recta, la monja benedictina Teresa Forcades, doctora en medicina i teòloga, s'ha vist obligada pel cardenal Rodè (imagina't cristià) a manifestar públicament la seva adhesió als principis doctrinals de l'Església. Més absurdament ridícul, no ho pot ser. Cap respecte a les persones, ni que siguin els fills o filles més virtuosos, res importa més que «els principis doctrinals» d'una doctrina –diguem-ho tot– que no té principis, ni cap ni peus, perquè és egolatria narcisista pròpia de l'integrisme, que tot ho vol per a ell, i tot al seu servei, de l'íntegre representant de Déu, que es desintegra només dir tots aquests disbarats. La pena és que són coneguts i no ho sembla.

Novament tenim el famós pal·li i tot el que cal és identificar qui té l'honor tan poc honorable de gaudir de la seva ombra. De moment ja hi ha una cosa que abans no hi era: la custòdia del Corpus no té la Guàrdia Civil al costat. I els jutjats de guàrdia estan al servei de qui els necessiti. Diria que tots. Però no hi anem de cop. L'ordre s'ha de guardar, si volem que l'ordre ens guardi. De moment, el desordre ens presideix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.