Junts, a Madrid
La llista única sembla ja inviable, només la reclama un partit i es discuteix que pogués aportar més vots que amb diferents llistes. Aquestes serien també llistes de país, ja que aquesta condició no pot reduir-se a una sola llista o a una coalició de dues sigles. Si així fos, les llistes de CiU, ERC, CUP o ICV, per separat com fins ara, no serien ara una llista de país? De quin país serien, doncs? No és gaire habitual, enlloc, de fer llistes amb l'aspiració de representar en exclusiva tot el país, el país mateix. Al nostre parlament, això no ha passat mai, però sí que ha passat al parlament d'Espanya. Va ser el 1907, amb el gran moviment unitari de Solidaritat Catalana, que aplegava conservadors, republicans d'esquerres i carlins, una llista que representava la transversalitat ideològica del moment i que va aconseguir 41 escons dels 44 que hi havia en joc.
L'esperada imminència d'unes eleccions al Parlament, amb tot el debat sobre el format més idoni on han d'encabir-se els candidats per la independència, no hauria de fer-nos oblidar unes altres eleccions, les que tindran lloc a la tardor del 2015, per al parlament espanyol. Si tot va com tants catalans esperem, és mes que probable que aquestes siguin les darreres eleccions espanyoles a les quals es concorri des de Catalunya. Caldria, doncs, que en aquest context excepcional, els partidaris de la independència hi anessin amb una sola veu i una sola candidatura, amb una veritable llista de país, ara sí. Si a Catalunya tenim projectes diferents sobre el país (socials, econòmics, culturals, mediambientals, democràtics) i per això hi ha llistes diferents, a Madrid no es tracta ara de manifestar-hi diferències ideològiques, sinó coincidències nacionals, anant-hi com a país i que així sigui percebut a tot arreu, aquí, a Espanya i a tot el món. No tinc cap dubte que, en aquest cas, l'èxit seria impressionant i que la majoria dels 47 diputats i els 16 senadors que toquen al Principat formarien part de la llista unitària.
Una llista així, per anar a les eleccions als parlaments estatals d'Espanya, seria interpretada com l'expressió nacional de tota una societat, camí de la seva emancipació definitiva. I tindria un caràcter de gran voltatge polític si, finalment, molts dels candidats fossin persones amb experiència política a les institucions espanyoles. Enviar a Madrid representants coneguts, no d'un partit o d'un altre, sinó d'un país, Catalunya, no requeriria gaires arguments aclaridors, ja que la llista s'explicaria sola. Em refereixo a una llista integrada, entre d'altres, per catalans que han estat ministres, secretaris d'estat, directors generals, delegats del govern, governadors civils, ambaixadors o cònsols del govern d'Espanya, directius de l'Instituto Cervantes, diputats i senadors de les corts espanyoles, antics diputats del Parlament Europeu o delegats de la Generalitat a Madrid. Seria una llista per a dir adéu i podria enriquir-se amb noms destacats de la cultura, la ciència, l'empresa, el sindicalisme, el món professional, l'esport i representants de la diversitat religiosa i d'orígens dels catalans d'avui. Una llista així causaria un impacte enorme, veritable ambaixada catalana els membres de la qual anirien a Madrid no com a progressistes o conservadors, sinó com a catalans. Ells serien la darrera representació catalana en la història d'Espanya, expressió directa del moviment sobiranista existent a Catalunya i de les prioritats i estratègies establertes pel govern de la Generalitat i el nostre Parlament. I com a gest simbòlic que el nostre univers de referències culturals i horitzons a compartir no es redueix a les avui encara quatre províncies d'Espanya, estaria bé d'incorporar-hi algun candidat valencià o de les Balears. Qui podria negar-se a una llista així, més de país que en tota la nostra història?
