Les concrecions
La principal conseqüència del pas del catalanisme a l'independentisme com a vector majoritari de la nostra societat és que els dirigents polítics estan obligats a concretar. Si durant gairebé cent cinquanta anys l'ideal es difuminava en una vaga reivindicació de millora de l'autogovern i de normalització lingüística i cultural, el nou gir que han conferit els esdeveniments obliga els representants a especificar què proposen per arribar a la plena sobirania i, en aquesta tessitura, cada cop són menys legítimes les ambigüitats i les dilacions. Si de debò es vol la independència, cal actuar com ho han fet altres comunitats nacionals que han assolit aquest objectiu en circumstàncies anàlogues (en el nostre cas, de manera unilateral contra un estat hostil que no escolta raons democràtiques) per acabar esdevenint ni més ni menys que un nou subjecte de dret internacional públic reconegut pels altres estats. Malgrat tots els avatars de l'etapa autonòmica, les dobles i triples lectures, els missatges xifrats i el discurs del “tu ja m'entens”, l'acció política independentista concreta no va començar a revelar-se fins que a un regidor d'Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis, se li va acudir la primavera de 2009 impulsar una consulta popular sobre la independència al seu municipi que seria el principi de les onades de consultes que se celebrarien fins l'abril del 2010 per tot el país. Aquell mateix any 2010, després de la devastadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre la reforma de l'Estatut, l'acció política independentista concreta es va traslladar per primer cop al Parlament, quan Solidaritat Catalana va obtenir a les eleccions de la tardor quatre escons amb la declaració unilateral d'independència al programa. El 2011 els diputats de Solidaritat van complir amb el compromís electoral tot presentant una proposició de llei de declaració d'independència que no fou presa en consideració perquè la majoria del grup de Convergència i Unió es va abstenir. A partir de la tardor del 2012, quan el fracàs del pacte fiscal i la pressió popular aboquen el president Mas a abandonar l'autonomisme i a apostar pel dret de decidir, la nova majoria sorgida de les eleccions celebrades aquell novembre assumeix una obertura formal del procés que demana una nova concreció: una consulta sobre la independència a tot el Principat organitzada des de la Generalitat. Com és sabut, els termes “estat independent” són pactats ara fa un any en relació amb una pregunta (la segona d'una doble pregunta encadenada) que se sotmetria a votació a la ciutadania el 9 de novembre del 2014, iniciativa que finalment es veuria consumada amb un procés participatiu que
exigiria la desobediència de Mas.
Així, el que es reclama ara als partits polítics que donen suport al procés és que es prossegueixi amb la concreció, que es visualitzin els mecanismes que permetran executar a curt termini allò que molts d'altres han fet abans que els catalans i que el 2010 sols defensaven, per bé que amb premonició, grups minoritaris: la declaració unilateral d'independència. Per tant en la negociació entre CiU i ERC són secundaris tots els elements que fins ara transcendeixen a l'opinió pública: l'anomenada llista única, l'avenç electoral o l'aprovació d'uns pressupostos d'una comunitat autònoma de règim comú. El que és decisiu són els acords sobre les estructures concretes que permetin materialitzar amb
èxit la ruptura amb Espanya. Com obtenir els recursos per finançar la transició cap al nou estat? Com assegurar l'obediència a la legalitat catalana per part de la població en el moment decisiu? Quina estratègia diplomàtica cal adoptar per aconseguir el reconeixement del nou estat? Quines mesures sobre circulació de persones, mercaderies i capitals es prendrien per afrontar una eventual primera reacció contrària a la Unió Europea davant d'un gest unilateral? Aquestes són algunes de les preguntes que es formulen quan la voluntat independentista amara realment la intenció dels dirigents que volen liderar-la.