El que cal és una “catalanada”

Comencem un nou any amb un regust agredolç a la boca. La dolçor de saber que el 2014 ha estat un any excepcional on la societat catalana ha sabut estar a l'altura dels esdeveniments històrics. L'agror d'acabar-lo amb la sensació de veure davant dels nostres ulls una finestra d'oportunitat única que si es tanca ens deixarà a tots plegats amb un pam de nas.

Ningú que no sigui un beneit no pot creure que assolirem la plena sobirania esperant canvis en l'esdevenidor polític de l'Estat espanyol. En aquest punt on ens trobem hem de saltar la tanca. És evident que hem arribat a un estadi del procés on cal assumir riscos i adoptar mesures extraordinàries.

José Pepe Figueres va ser un costa-riqueny fill de catalans que va canviar el seu país de dalt a baix. En guanyar les eleccions de 1948, va prendre una mesura inèdita i arriscada: va suprimir l'exèrcit, en una regió on els cops d'estat militars van ser una constant durant tot el segle XX. Ja com a expresident, va visitar en una ocasió el Centre Català de Santiago de Xile. De seguida, van preguntar-li com s'havia atrevit a fer una cosa tan temerària, estant rodejat de països agressius. “Fou una catalanada”, va respondre Figueres sense més explicacions. Aquesta “catalanada” va modernitzar Costa Rica, va humanitzar-la fins a superar tots els països de l'Amèrica Central. Gairebé setanta anys després, ara toca que els nostres governants facin també una “catalanada”. Som-hi.