El termòmetre unionista

L'acord entre el partit de govern, el principal partit de l'oposició i entitats sobiranistes de la societat civil per definir el full de ruta cap a la independència ha tornat a posar en moviment el procés. Evidències en aquest sentit són l'ampli ressò a la premsa internacional i el reactivament de la caverna mediàtica i política espanyola. Hi ha un senyal addicional, però, que posa de manifest que aquest cop hem engegat l'etapa definitiva del procés. El mateix acord signat implica un acte de sobirania i l'inici de la desconnexió, perquè es pacten mesures i accions que sobrepassen clarament el marc legal espanyol. El senyal que ens diu que hem encarat la recta final és que la reacció no s'ha limitat a les habituals de Madrid i de les seves sucursals catalanes. Aquest cop hem assistit a reaccions furibundes per part de l'unionisme català, que veu que estem a punt se superar un punt de no retorn. D'aquí la reacció —per exemple— del sector unionista d'ICV, que ha hagut de treure's definitivament la careta. I sobretot l'exabrupte del líder del PSC, Miquel Iceta, que va fer servir penya-segats, presons i els Fets d'Octubre per activar pors i dubtes en la població catalana. Tothom es veu obligat a prendre partit, incloent-hi UDC, que aviat es definirà com a unionista o sobiranista. No hi ha cap més opció. És una línia cada cop més nítida que travessa la societat, i també els partits, que si no es defineixen veuen com els militants es divideixen entre una opció o l'altra.