Pedigrí
A Barcelona, jo no hauria votat Barcelona en Comú, per motius diversos. Sobretot, perquè per a un votant d'esquerres partidari de la independència nacional, altres sigles no eren ambigües sobre el futur nacional desitjable i, doncs, no feien l'orni i s'hi comprometien, sense el pretext del caràcter només municipal dels comicis. Parlo d'ERC i la CUP, que hi han fet uns grans resultats i no són pocs els municipis on totes dues formacions, sumades, superen de molt CiU, com a demostració del desplaçament del catalanisme cap a l'independentisme i d'aquest cap a posicions majoritàriament d'esquerres o més progressistes que la federació nacionalista. Parlant clar, el 24 de maig hi havia només dues llistes independentistes: ERC i la CUP. No es pot dir el mateix de CiU, on, tot i la posició favorable de CDC, no és aquesta la d'UDC i, per tant, la candidatura dels dos partits no podia presentar-se com a independentista perquè no ho era. A més, la nova fugida d'estudi d'UDC amb la increïble pregunta plantejada a la militància, sense cap referència a la independència, castiga enormement CiU perquè continua traient-li credibilitat en aquest àmbit.
Això dit, discrepo profundament de la llista de penjaments que s'han dit contra Barcelona en Comú i la més que probable alcaldessa de la capital, Ada Colau, procedents, sobretot, del fons del nou carrer Independència, segons s'entra al final de tot a la dreta. I en discrepo perquè no sols s'han fet afirmacions que no són certes, sinó perquè, a més, la bel·ligerància pretesament nacional contra Colau em sembla de tot, llevat d'intel·ligent, i, a efectes pràctics, més aviat antinacional, perquè l'independentisme no pot excloure ningú. Algunes desqualificacions, a més, traspuen uns tics etnicistes, classistes i elitistes que no ajuden gens en la construcció del nou país que volem fer. Destil·len un cert sentit patrimonial de la capital i la seva institució que em recorden afirmacions ja sentides la tardor del 2003, en relació amb un altre canvi de majoria política en una altra institució, fundada a Cervera el 1359, parlant d'intrusos i gent que havia entrat a robar a casa...
Ada Colau, a qui no conec, va votar sí i sí el 9-N, la nit electoral, ja triomfadora, es va comprometre amb el dret del poble català a decidir el seu futur i duu regidors independentistes a la seva llista, atès que hi ha Procés Constituent, a banda d'ICV-EUiA, on hi ha corrents favorables també a la plena sobirania. Ara només cal esperar que, en el moment de la veritat, compleixi la paraula i no situï el seu grup i l'Ajuntament en contra d'allò que els catalans decideixin i vulguin. Assegura, també, que no signarà fulls de ruta amb CDC, cosa que tampoc no han fet, per cert, ni UDC, ni la CUP, ni ICV. Dit això, la majoria social per la independència només s'aconseguirà si és social, és a dir, si fa gala sincera del benestar, el progrés general i la igualtat d'oportunitats: per a tothom, hagi nascut on hagi nascut, dugui els cognoms que dugui, parli la llengua que parli, visqui al barri o la ciutat on visqui, amb feina o a l'atur. Els números canten i el dèficit social és, segurament, allò que explica, en part, els mals resultats de CiU a l'àrea metropolitana. Però una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques i totes ens són necessàries en aquest projecte emancipador. Feliçment, l'independentisme català és ideològicament plural. Per això, el país i la seva capital són de tots, no només d'uns quants, amatents aquests, sovint, a demanar i expedir pedigrís d'independentisme quan ells hi acaben d'arribar, alguns encara no hi han arribat i no sabem si mai ho faran. La majoria d'independentistes d'avui no n'eren ahir i n'hi ha que en seran demà. Si comencem a demanar segons quina mena de certificats, al final només podran aixecar la mà els patriotes del Front Nacional de Catalunya, que ja hi eren l'any 40...
