La clau és la felicitat

Ja ens hi hem acostumat. Any rere any tornem a superar les expectatives i a aquestes altures de la pel·lícula fins i tot ens sembla natural. Però no ho és pas, creieu-me. Cap país del món mobilitza durant quatre anys seguits un 25% de la seva població de manera pacífica, ordenada i festiva. Històricament, les grans manifestacions –siguin per una reclamació política o una celebració esportiva– comporten un percentatge petit o gran de disturbis, delictes o excessos. Aquí, no. Tot al contrari. Ahir la Meridiana es va buidar ordenadament i no van quedar ni papers per terra. Us ho torno a dir, això no passa enlloc del món. Quina és la raó? Per què celebrem festivament, si tenim tots els motius per cridar enrabiats que volem ser lliures però no ens deixen ni tan sols opinar? Crec que la clau és la felicitat, és la sospita que ho hem aconseguit. Ahir no veia una altra cosa que somriures. Ja no reclamem canvis a una Espanya que s'agrada tal com és. Ja no esperem un tracte més just o un millor finançament. Ja ens és ben igual si voldran esdevenir una federació o reformar la seva constitució. Mentalment i emocional, ja hem girat full, ja hem fet les maletes i estem a punt de comprar el bitllet per marxar definitivament. El 27 de setembre anirem a l'estació i pujarem a un tren que només passarà una vegada. Per això estem contents. Per això riem i cantem. Perquè sabem que –ara sí– ho tenim a tocar, i només depèn de nosaltres.