Terror i nació
Dubto que Catalunya sobrevisqués com a nació després d'un atemptat amb dos-cents morts com el que va sacsejar París divendres passat. Seria un cop molt dur contra una jove república independent, i encara més si l'horror es perpetrés en els moments de trànsit cap a la plena sobirania com els actuals. És per això que els dirigents polítics de l'independentisme i tots aquells implicats en la concepció de les anomenades estructures d'estat han d'abandonar definitivament qualsevol temptació de frivolitat en el discurs sobre la defensa i la seguretat i col·locar el problema de l'amenaça gihadista com a màxima prioritat. Que ningú no llegeixi aquest comentari com una crítica a l'actuació fins ara desenvolupada per la policia catalana i pels seus responsables polítics perquè de moment el seu treball ha estat impecable considerant que Catalunya és un dels principals focus de presència del terrorisme islàmic a Europa. És precisament a causa d'aquest rerefons que cal estar en guàrdia contra tota mesura que tendeixi a afeblir la tasca dels agents, dels analistes i dels comandaments, així com els mecanismes de col·laboració amb altres cossos policials (uns vincles que, per cert, l'actual ministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz, va arribar a posar en perill en algun moment de la manera més insensata possible quan es va negar a investigar un avís procedent d'elements de la policia espanyola a una cèl·lula gihadista que estava essent investigada pels Mossos).
Però més enllà dels problemes amb els quals hagi d'enfrontar-se la nostra policia nacional en la conjuntura actual en la seva lluita contra el terrorisme, la situació podria esdevenir molt més delicada si en l'avenç cap a la República Catalana es van consolidant les visions partidàries de crear un estat sense els mínims instruments de coacció que garanteixin un espai de llibertat. Sembla que les atrocitats patides per França aquest any permeten esvair molts dubtes sobre la conveniència de fundar una nova entitat sobirana a la ribera nord de la Mediterrània sense exèrcit o sense serveis d'intel·ligència. No es tracta ja sols de fer complir la legalitat catalana en el conjunt d'una població que hagi passat per una secessió més o menys negociada. És que sobirania també vol dir capacitat de protegir-se davant agressions exteriors tan brutals com probables en un escenari que ja ha viscut el pas de delinqüents fanàtics implicats en grans carnatges. Que ningú no pensi que una Catalunya independent restaria fora del punt de mira del Gihad. Al contrari, un poder públic naixent en l'ordre internacional i, en conseqüència, ple de les incerteses pròpies d'una nova fundació, situat en un enclavament geoestratègic cabdal, podria esdevenir un objectiu prioritari per als senyors del terror, que hi podrien veure una oportunitat única per fer tremolar bona part de l'Europa occidental. Perquè Catalunya no seria un microestat com Andorra que en tingués prou amb una mínima estructura d'ordre públic. A Catalunya hi viurien més de set milions de persones, amb un volum econòmic equivalent al dos per cent del producte interior brut europeu, amb una gran metròpoli, amb grans infraestructures, i fins i tot, de moment, amb centrals nuclears. Tot això a menys d'una hora de vol de les costes del nord d'Àfrica i, també ni que fos momentàniament si es continuen aplicant les regles de lliure circulació, en un lloc de reclutament i de flux permanent de fonamentalistes amb passaport europeu.
Tant de bo aquells que estiguin dissenyant el procés de “desconnexió” tinguin en compte tots aquests factors per impedir que l'emancipació nacional no esdevingui naufragi. Naufragi que, en aquest cas, ho podria ser per causes alienes al nostre litigi amb Espanya. Perquè al capdavall es tracta de construir un estat. I encara que algú tingui la pretensió i l'esperança de transformar Catalunya en el paradís a la terra, certament no hi ha paradís si no som capaços, almenys, de preservar la vida dels seus ciutadans.
