‘Serena barca'

Res­sona encara en mi la veu de Maria Josep Escrivà reci­tant els últims ver­sos del seu dar­rer lli­bre de poe­mes, Serena barca: “Tèbia és la pau dels cos­sos en silenci. / Tebi el silenci com­par­tit dels feliços.” Un colofó d'aire hedo­nista a un iti­ne­rari que oscil·la entre el dolor i el gaudi, ítems poecràtics de l'autora safo­renca. En aquest sen­tit, no puc evi­tar pen­sar en el fet con­subs­tan­cial que emmarca tot aquest procés: la natura és el domini –recor­dem Flors a casa– on el desig evoca una dialèctica cons­tant. Torna l'autora del Grau de Gan­dia, i ho fa amb un llen­guatge sub­til en l'expressió.

Anem a pams. Perquè Maria Josep Escrivà sem­pre ha tin­gut com a norma un ele­vat grau de con­tenció poètic. A Serena barca, emperò, el llen­guatge es des­til·la fins al punt d'esde­ve­nir imma­te­rial: cada mot sem­bla tro­bar el seu lloc a la recerca d'una gestió pre­cisa de la sin­taxi cre­a­tiva. L'esforç és ingent, sovint asimètric, en la seva volun­tat de con­fir­mar el postu­lat d'un mini­ma­lista com Mies van der Rohe: “Menys és més” tal com havia defen­sat l'arqui­tecte més homèric.

Aga­fem, per exem­ple, un poema com Mirall, que tot just comença: “Què mires que no em diga / la fonda pie­tat / en què t'empa­res?” Hi ha un clar afany d'anar a la recerca d'allò essen­cial a par­tir de l'eco­no­mia de mit­jans: la síntesi, com a eix ver­te­bra­dor, es con­juga per­tot Serena barca. Recor­dem Hei­deg­ger, en relació a Hölder­lin: “La poe­sia, si essen­cial, es limita a donar tes­ti­moni de la per­fecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és.” El ser de la imatge reflec­tida és l'absència que Escrivà ens revela en la pre­gunta. I si bé el mirall és l'espai intan­gi­ble on recrear-se espe­cu­lant, la poeta deli­mita l'emoció a només tres ver­sos. El confí, en matèria d'art, es pro­jecta a l'infi­nit.

Sense caure en els postu­lats de l'experiència, l'autora safo­renca s'endinsa en la seva casuística a fi d'uni­ver­sa­lit­zar la seva poíèsis. El seu és un rigor for­mal hete­ro­dox que sor­prendrà. I tan­ma­teix, rica en mati­sos cromàtics, el jo poètic es mime­titza amb el ter­ri­tori: Escrivà es cap­bussa amb la mirada, és la poeta que mira el seu –nos­tre– país des de múlti­ples llin­dars: por­tes, fines­tres, bal­cons i, sobre­tot, la metàfora del camí, fins a atènyer a la cer­ti­tud col·lec­tiva que “som / allò que fou, allò que torna a ser”. La roda de la vida no deixa de girar.

‘Serena barca' és un pas més en l'evo­lució d'una poeta essen­cial. Per exem­ple, quan no dubta a explo­rar l'Eros del llen­guatge, al cap­da­vall l'Eros del món. Funda la poe­sia llur arrel en la veri­tat i oscil·la, com ho fa Maria Josep Escrivà, en con­cloure un viatge per la mort i l'amor en un medi ines­ta­ble. El llen­guatge poètic no obliga però exi­geix: cal, impe­ra­ti­va­ment, explo­rar nous camins.