Europa no és Espanya

La Unió Europea ha esdevingut l'ase dels cops. S'ha d'admetre que en part la mala fama de la burocràcia comunitària és guanyada a pols, potser per l'efecte d'una construcció incompleta, on els estats es resisteixen a cedir més sobirania i on els sistemes d'elecció dels òrgans de govern són opacs i allunyats dels ciutadans, que amb prou feines trien els membres d'un Parlament Europeu que no té iniciativa legislativa plena, que és la funció primigènia dels parlaments. El Brexit ha fet servir la UE d'excusa per canalitzar la xenofòbia d'una part important de la societat britànica, però també per tornar a posar sobre la taula el cas escocès. Un sector ampli de la societat escocesa va votar no a la independència per l'amenaça de sortir de la UE. Ara, aquells que havien fer servir aquella amenaça són els mateixos que trauran Escòcia del club comunitari. Sempre hem dit que Europa és pragmàtica i flexible. Escòcia ha deixat automàticament de ser un afer intern britànic i la primera ministra escocesa va ser rebuda immediatament per les autoritats europees. Fins i tot el nou president de torn de la UE, Eslovàquia, s'ha ofert com a “model de separació pacífica”. La reacció histèrica del govern espanyol és la millor prova que s'obre un camí que podrà ser aprofitat per Catalunya. Les amenaces del ministre Margallo s'han esvaït en un tres i no res. Un altre entrebanc per a la independència superat.