El dilema entre seguretat i llibertat

Lluny que­den els anys de la guerra freda durant els quals les posi­ci­ons antagòniques entre els EUA i la Unió Soviètica feien incre­men­tar els seus arse­nals mili­tars, per si s'havia d'actuar, però ambdós bàndols sabien que el millor era man­te­nir l'equi­li­bri de la por, perquè la con­fron­tació hau­ria estat nefasta per a tots dos i també per a la huma­ni­tat. Aquest equi­li­bri va pro­vo­car que els estats de la UE no tin­gues­sin la neces­si­tat de pre­o­cu­par-se per la pròpia segu­re­tat perquè ja hi havia els EUA i l'OTAN, que els cobrien les espat­lles. Ara, però, la rea­li­tat és una altra ben dife­rent i ja Obama, apro­fi­tant les seves visi­tes a Europa, ha dei­xat anar que els estats euro­peus hau­rien d'incre­men­tar la des­pesa en la pròpia segu­re­tat i també la seva apor­tació a l'OTAN. I aquesta posició s'ha vist clara­ment apun­ta­lada amb l'apa­rició del nou pre­si­dent dels Estats Units, que ja ha mani­fes­tat que Europa s'ha d'espa­vi­lar i ser més auto­su­fi­ci­ent en segu­re­tat i defensa. La rea­li­tat ens mos­tra que els EUA des­ti­nen a defensa un 4% del pro­ducte inte­rior brut, molt per sobre que qual­se­vol altre estat del pla­neta i més si ho mirem en valors abso­luts, però també és cert que la Xina, Rússia, Tur­quia i altres estats superen en escreix el que hi des­ti­nen els estats euro­peus, entre els quals només el Regne Unit i França s'acos­ten al 2% del PIB i la majo­ria no arri­ben a l'1,5%. En aquest esce­nari els estats mem­bres de la UE varen apro­var fa uns mesos, en el Con­sell Euro­peu de Bra­tis­lava, explo­rar vies de coor­di­nació en segu­re­tat i defensa i aug­men­tar-ne la dotació, però és evi­dent que és un tema com­plex perquè, davant la situ­ació de crisi econòmica, els governs no veuen que sigui el millor moment per plan­te­jar-ho, encara que s'expli­qui que és per a la segu­re­tat i es posi a la balança la neces­si­tat de con­tro­lar el ter­ro­risme, i tot això expo­sar-ho a una població euro­pea, la majo­ria de la qual es declara paci­fista.

La situ­ació ideal seria reduir la inversió en segu­re­tat i defensa, però això reque­reix que ho fes­sin tots els estats del pla­neta i és evi­dent que aquesta volun­tat no es per­cep i la rea­li­tat ens mos­tra que els estats potents apos­ten per la via de dis­po­sar de més capa­ci­tat mili­tar, de més hard power, per fer-se res­pec­tar i actuar si cal.

Així les coses, els governs euro­peus hau­ran de valo­rar quin camí pre­nen i la Unió Euro­pea en gene­ral veure si es con­ti­nua amb la més còmoda situ­ació d'exer­cir la influència amb la diplomàcia i les parau­les que amb les armes, o sigui uti­lit­zant el soft power, o bé fer el salt cap al hard power. Abans Europa s'ho podia per­me­tre, ara haurà de valo­rar quina és la millor opció per tro­bar l'equi­li­bri entre la segu­re­tat i poder garan­tir la lli­ber­tat dels ciu­ta­dans. I s'entrarà en el debat de si cal gas­tar més en segu­re­tat, mili­tar i poli­cial, o con­ti­nuar com actu­al­ment. En aquest esce­nari, la ciu­ta­da­nia hi té molt a dir, perquè a la fi és qui en patirà les con­seqüències.