Carta 5.000

Aquesta és la carta número 5.000 que escric des de la presó. Tanmateix, és impossible respondre personalment a totes les cartes rebudes. M’agradaria que servís per agrair-les totes, i la generositat que suposen, però també per explicar el valor que tenen.

A la presó es permeten visites. Normalment, una el cap de setmana: un locutori, un vidre, quaranta minuts de conversa. A la parella i als fills, se’ls permet el contacte físic, un o dos cops al mes, noranta minuts. No obstant això, per absurd que sembli en l’era de les comunicacions digitals, la via que dona a les persones empresonades una connexió tangible amb la societat de la qual se’ls ha apartat són les cartes que reben. Són les que cada dia tenen el poder de travessar el formigó i d’irrompre en la solitud de la cel·la.

La presó és un lloc de mancances. Les persones empresonades viuen sense la intimitat, els serveis de salut, la llibertat de moviments i l’alimentació saludable que la majoria dels que estan a l’altra banda donen per suposats. Però el pitjor és l’aïllament. Als reclusos se’ls separa de les seves famílies i de les persones que estimen. Ni la causa més lloable immunitza davant l’aflicció d’aquesta separació, perquè la nostra humanitat sorgeix de les relacions, de l’afecte, de la proximitat. La capacitat de separar algú de les persones que estima és l’expressió més clara del poder d’un estat.

A Espanya la frivolitat amb què s’acostuma a decretar i a mantenir la presó preventiva incondicional, és a dir, sense la possibilitat d’eludir-la abans del judici amb altres mesures cautelars alternatives, incideix en aquestes situacions de vulnerabilitat i les agreuja encara més.

Fer-ne un ús extensiu no serveix per evitar que els delinqüents perillosos segueixin lliures, sinó que propicia condicions de congestió i de risc a les presons, eleva els costos de la gestió penitenciària, té més impacte en les persones amb menys recursos per la dificultat d’accedir a una defensa adequada o a pagar una fiança, i genera un incentiu per allargar els processos i també per dictar sentències condemnatòries que justifiquin els llargs períodes de reclusió preventiva.

Socialment i institucionalment, cal concebre la presó preventiva com una mesura extrema, excepcional, d’últim recurs. Perquè allà on impera l’estat de dret, no s’avancen les penes, ni se sanciona abans de condemnar, i allà on impera la democràcia, per norma general, els judicis s’afronten des de la llibertat. No podem assumir una realitat en què la presó preventiva sigui utilitzada com una forma de justícia sumària.

La política penitenciària s’ha d’entendre com una política social. Només des de la lògica de la reinserció i de la superació de les causes que porten gran part dels reclusos a la presó és admissible la privació de llibertat.

A nosaltres ens ha tocat conèixer en primera persona la vida penitenciària. Però, no obstant això, som molt afortunats. Ho som perquè, malgrat la desproporció que patim, us sentim a prop i el vostre afecte ens encoratja. Gràcies per ser-hi i gràcies per fer-nos-ho saber. En cada sobre hi ha un bocí de la bondat, de la fermesa i de les esperances que compartim, que carta a carta continuen creixent i desborden els murs del nostre confinament. Perquè, malgrat tot, algunes coses senzillament no es poden empresonar.

Però, arreu de l’Estat i del món, milions de persones pateixen en la invisibilitat situacions d’injustícia social que van més enllà de la naturalesa o de les causes de la seva reclusió. Per això aquesta carta alhora és per a totes elles, que ben segur que esperen també, soles a la seva cel·la, el correu del dia.