Política

L’amic d’Espanya

El nom d’Anto­nio Tajani fa dies que sona a Cata­lu­nya des que va pro­hi­bir “per motius de segu­re­tat” la con­ferència que els pre­si­dents Car­les Puig­de­mont i Quim Torra havien de fer al Par­la­ment Euro­peu. El cert és que el pre­si­dent de l’euro­cam­bra ha mos­trat sem­pre pro­xi­mi­tat ideològica amb l’uni­o­nisme espa­nyol. “La pàtria és una de sola, no exis­tei­xen peti­tes pàtries. La pàtria és Espa­nya com ho és Itàlia”, ha arri­bat a dir. Ava­lar la repressió de l’Estat con­tra Cata­lu­nya després de l’1-O li ha val­gut alguns pre­mis. Soci­e­tat Civil Cata­lana li ha ator­gat el premi Seny i el rei Felip VI, el premi Euro­peu Car­los V. El maig del 2018 el monarca el va defi­nir com “un gran amic d’Espa­nya”.

Nas­cut a Roma el 1953, l’interès per la política li ve de jove. A l’ins­ti­tut sim­pa­tit­zava amb l’extrema dreta i havia estat invo­lu­crat en batus­ses con­tra estu­di­ants comu­nis­tes. Va mili­tar en un estrambòtic grup monàrquic ultra­con­ser­va­dor que va con­fluir en el par­tit neo­fei­xista Movi­mento Soci­ale Ita­li­ano. Va començar la car­rera mili­tar però la va dei­xar pel peri­o­disme.

Com a cro­nista del diari Il Gior­nale, va qüesti­o­nar la pro­fes­si­o­na­li­tat de Gio­vanni Fal­cone, fla­gell de la Cosa Nos­tra. “El jutge fa car­rera només pels mèrits antimàfia?”, va titu­lar el 1988 en un dels seus arti­cles sobre el magis­trat, a qui els mafi­o­sos van assas­si­nar qua­tre anys més tard, el maig del 1992. Al cap de pocs mesos, el juliol, la màfia va matar l’altre jutge bastió de la lluita con­tra la cor­rupció, Paolo Bor­se­llino, que inves­ti­gava la relació entre l’Estat i la màfia. “Sense els polítics seríem només una colla de delinqüents comuns”, deia el capo dels capos, Totó Riina.

En aquell mateix període, un empre­sari amb pro­ble­mes judi­ci­als tenia la bri­llant idea de for­mar un par­tit polític i tute­lar així els seus interes­sos. Era Sil­vio Ber­lus­coni, qui, segons una sentència ferma, va tenir relació amb la màfia sici­li­ana des del 1974 fins al 1992. La sub­ven­ci­o­nava. Ber­lus­coni era pro­pi­e­tari d’Il Gior­nale i Tajani, amb 38 anys i ja cap de la redacció romana, havia acon­se­guit apro­par-s’hi. El 1993 va ser el fun­da­dor més jove del par­tit empresa Força Itàlia.

Des del 1994 Tajani va ser l’ombra de Ber­lus­coni, el seu por­ta­veu. La car­rera a Brus­sel·les va començar per un error de forma: la llista del col·legi elec­to­ral on havia de ser esco­llit al Par­la­ment italià va ser inva­li­dada i el mag­nat va enviar-lo a Europa com a con­so­lació. Tajani va inten­tar en va tor­nar a Itàlia. Quan el 2001 va per­dre la cursa a l’alcal­dia de Roma va con­cen­trar-se a tei­xir con­tac­tes a Brus­sel·les. I ho va acon­se­guir. Els que el conei­xen diuen que “no és un intel·lec­tual, sinó un home astut i pràctic”.

L’any pas­sat, Ber­lus­coni va dir que, si gua­nyava la coa­lició entre Força Itàlia, la Lliga i els post­fei­xis­tes, Tajani seria pri­mer minis­tre d’Itàlia. Però Mat­teo Sal­vini, amb qui Tajani ha tin­gut sem­pre una mala relació, va aixa­far-li la gui­tarra. Va aliar-se amb el Movi­ment 5 Estre­lles i Tajani va haver de que­dar-se, altra vegada, lluny de casa seva.

El perfil Antonio Tajani El president de l’eurocambra sempre ha mostrat proximitat ideològica amb l’unionisme espanyol. Simpatitzant de l’extrema dreta de jove, ha fet carrera a l’ombra de Berlusconi


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.