“La rebel·lió i la sedició no han existit mai i la desobediència és inviable”

Absolutament. L’única cosa que se li pot imputar és l’actuació que va fer amb els membres de la mesa del Parlament, i com a molt hauria de ser jutjada al TSJC, com ells. No s’explica per què a ella se li demanen disset anys de presó per rebel·lió i a la resta de la mesa, una inhabilitació per desobediència.

Exactament. I en aquesta manifestació davant del TSJC, en l’atestat policial, el tinent coronel Baena va treure una part de la seva intervenció, quan Forcadell deia: “No caiguem en provocacions. Ho farem tot pacíficament, com sempre.” No lligava amb el seu relat.

En funció de la sentència. Per denunciar un delicte de fals testimoni, la mentida que es digui ha de tenir una rellevància en la resolució. Si el que va dir Baena no té cap valor, res. I si es recull en la sentència, ho estudiarem.

No. Vam demanar una pericial per aclarir si Baena era Tácito en un compte de Twitter, a banda de la testifical d’un periodista, que sí que es va admetre. El tribunal ens la va denegar amb l’argument que no calia perquè el que feia Baena en la seva vida personal no afectava la seva vida professional. Nosaltres pensem que no és així després de veure com s’han manipulat els seus atestats i s’han omès fets importants.

És una mesura molt excepcional i que normalment es denega. Al Suprem, però, hi ha un precedent: va aprovar diversos acaraments entre el ministre Barrionuevo i altres acusats del cas de Segundo Marey. Si el tribunal la volia denegar, ja podria haver dit que no l’acceptaven.

De la seva declaració, en vam sortir totes dues molt contentes. La vam preparar, però ella va dir que només havia de dir la veritat del que va succeir. Ho va explicar tot molt bé i molt clar.

La veig cansada. Tot plegat és molt dur. Llevar-se molt d’hora i tornar molt tard, tot el dia en tensió... No van als calabossos de l’Audiencia Nacional, però en el canvi de la Guàrdia Civil a la Policía Nacional els ho escorcollen tot cada vegada.

Els advocats i les advocades hi podem entrar, en les pauses. I als familiars els deixen entrar-hi deu minuts a l’hora de dinar, i de quatre en quatre.

De cop i volta van canviar el criteri i no ens van explicar res. No vam sentir cap insult ni res. Ells prefereixen poder-se abraçar cada dia amb els familiars.

Aquí el que ha succeït és un canvi de jurisprudència en els últims anys per part del Tribunal Constitucional, el qual considerem que està polititzat. Els canvis que ha fet no són només per motius jurídics. Certament, abans només es refusaven propostes per raons de forma, cosa que té molt de sentit, perquè el que no pot fer la mesa és censurar el que presenten els grups parlamentaris per debatre-ho, ja que la iniciativa després pot canviar, pot ser constitucional o ni tan sols aprovar-se. Donar tant poder polític a la mesa, perquè decideixi de què es parla i de què no, vulnera el dret a la participació política, el qual no només empara els diputats i diputades, sinó tots nosaltres, que els hem votat. Per primer cop, l’any 2014, el TC anul·la una resolució, la del dret a decidir, que és estrictament política. I el que pretén el TC és donar un poder excessiu a la mesa.

La mesa és un òrgan col·legiat. Són set membres, i totes les decisions les van prendre per majoria: la presidenta Forcadell no va haver d’usar el seu vot de qualitat mai, perquè mai hi va haver cap empat per usar-lo. El seu vot val el mateix que el dels altres membres de la mesa i és absolutament inexplicable que no estigui amb ells al TSJC. La mantenen al Suprem perquè, en aquest relat de pilars que han construït, el pilar del Parlament l’aguanta ella.

La desobediència és inviable. En aquest cas, hi ha una col·lisió entre els drets fonamentals dels diputats, que s’han de respectar, i l’ordre que els dona el Tribunal Constitucional. En dret penal, hi ha eximents com ara quan la persona actua en l’exercici d’un deure o un dret, i amb això se la pot absoldre. Cal aclarir també si han incomplert o no l’ordre del TC, ja que no totes les decisions estan en mans de la mesa. En el cas de les lleis del setembre, va ser el ple del Parlament en la seva totalitat el que va votar canviar l’ordre del dia. I en aquest cas no estan investigats tots els diputats i diputades, perquè els seus vots estan emparats per la inviolabilitat parlamentària. Aquí s’intenta diferenciar els vots dels parlamentaris dels vots dels membres de la mesa. L’únic precedent és la sentència del cas Atutxa al Suprem, en què es diu que la mesa fa actes administratius i actes parlamentaris, i els primers no estan subjectes a la inviolabilitat parlamentària, que també seria discutible. El nostre cas és diferent del d’Atutxa, perquè els actes de la mesa que es qüestionen són absolutament parlamentaris, ja que afecten drets fonamentals relacionats amb el que es pot debatre i el que no. No pot ser que els parlamentaris estiguin protegits per la inviolabilitat parlamentària i que la mesa decideixi què es debat, és a dir, els censuri abans, i alhora no estigui també emparada per la inviolabilitat parlamentària. Per tant, si hi ha inviolabilitat, no hi ha delicte de desobediència.

Sí. Com el fet que el TC hagi prohibit una comissió d’estudi, amb cap efecte jurídic. A escala europea i internacional no s’entén, perquè el parlamentarisme té uns valors que s’han de protegir, i és l’essència de la divisió de poders.

La rebel·lió i la sedició no han existit mai, i la desobediència és inviable. Les seves declaracions són una prova clara que els Mossos d’Esquadra estaven disposats a complir amb la llei.

Esperem que no, i no hauria de ser així. Les presons provisionals i el seu manteniment són totalment injustificables. En el cas de la presidenta Forcadell, feia cinc mesos que estava en llibertat provisional, signant cada setmana al jutjat i amb el passaport retirat, i no va fer cap actuació que fes pensar que volia fugir. Volem mantenir l’esperança que serà una sentència justa.

Sí, però que una persona individualment llanci una cadira a un agent no és suficient per justificar l’alçament violent que requereix la rebel·lió per declarar la independència. Quan pensem en rebel·lió, a tots ens ve al cap Tejero. Ell va cometre violència i intimidació per treure el poder a qui el tenia legítimament.

Sí. Si pensem en manifestacions per altres temes, sempre hi ha algun incident puntual –de vegades, danys a contenidors i vehicles–, i ningú pensa que allò és rebel·lió o sedició. Hi ha en joc el dret de manifestació. No justifico pas la violència en les manifestacions, però, si hi és, s’ha de qualificar com el que és: un delicte de danys o de desordres públics. S’ha de buscar la persona que ho ha fet i jutjar-la en tribunals ordinaris.

Sí, totalment. Amb la qüestió dels vídeos és flagrant. En qualsevol judici es permet als testimonis i als pèrits exhibir qualsevol document, i avui dia parlar de “document” implica qualsevol suport, no només el paper, també pot ser àudio o vídeo. I no només per contrastar el que diu el testimoni, sinó per situar-lo i dir-li “Vostè és aquest” o “Aquesta és l’escola on va anar”. També per saber si aquells agents són els seus quan un testimoni diu “Els meus no van donar cops de porra al cap als ciutadans”. I en un cas com aquest, en què per sort tenim tantes imatges, separar-les no té sentit. I no té sentit que una persona, amb tots els respectes, t’expliqui de manera subjectiva i parcial el que va viure quan hi ha tantes imatges dels mateixos fets.

El president Manuel Marchena va dir que podríem fer dues frases d’exposició de cada vídeo per escrit, però no sabem si ho podrem fer entre vídeo i vídeo. Si no, serà un cinefòrum amb poc sentit. Ja veurem com ho articula al final.

Sí. S’ha fet una interpretació restrictiva d’un article de la llei, tot i que ho deixa força obert. Sempre s’ha interpretat que totes les preguntes són pertinents si estan relacionades amb l’objecte del judici. I la sala no ens ha permès interrogar un testimoni sobre altres fets objecte de judici si no ho havia fet abans qui el proposava. Això ha afectat sobretot les defenses. En canvi, s’ha fet una interpretació àmplia en el cas de les acusacions, ja que, tot i que van proposar un testimoni per un fet concret, els han permès preguntar per d’altres. Això ens ha obligat a buscar tots els policies i tots els actes en què van participar. Per tant, no té sentit que els fessin dir per què els proposaven.

Tenim un parell de lletrats més del Parlament, una persona que acompanyava la presidenta els dies 20 i 21 de setembre del 2017, i companys i companyes de la mesa del Parlament.

És un judici difícil, sobretot perquè es donen situacions molt diferents de la pràctica habitual. No sols pel judici que és, sinó per les situacions que es creen. Sobre la marxa, les defenses hem hagut de resoldre situacions amb què no ens havíem trobat, com en el cas dels vídeos. Els judicis són vius, i aquest és tot un repte.