“El tribunal ha menystingut la llengua pròpia: el català”

El Tri­bu­nal Suprem és un òrgan judi­cial que té com­petència sobre tot l’Estat espa­nyol. Per tant, nosal­tres ente­nem que si un tri­bu­nal té com­petències a tot el ter­ri­tori, una per­sona té el dret de fer ser­vir la llen­gua de la seva pròpia comu­ni­tat autònoma. Això està esta­blert per llei, i així ho recull la carta euro­pea de llengües mino­ritàries que l’Estat espa­nyol va sig­nar.

Més que un greuge, és un menys­te­ni­ment de la llen­gua pròpia: el català. I no poder par­lar amb la pròpia llen­gua els tes­ti­mo­nis, acu­sats o els pèrits no es poden expres­sar amb natu­ra­li­tat. Aquí a Cata­lu­nya està molt assu­mit el bilingüisme, però si el català és la nos­tra llen­gua pròpia, igual­ment fem ser­vir meca­nisme de tra­ducció al cas­tellà. Per tant es dona una situ­ació d’infe­ri­o­ri­tat davant d’altres que tenen com a llen­gua pròpia el cas­tellà.

El fet que la pre­sidència hagi limi­tat tant radi­cal la pos­si­bi­li­tat que una per­sona s’expressi en català, equi­val a no dei­xar-lo decla­rar. Qui no ho fes en cas­tellà s’havia d’ate­nir a con­seqüències penals i dis­ci­plinàries, per tant, això con­di­ci­ona a la per­sona amb una situ­ació de tensió.

No estan en la mateixa situ­ació. A l’Estat la llen­gua ofi­cial és el cas­tellà, amb coo­fi­ci­a­li­tat amb el gallec, euskera i català. No és el mateix que una llen­gua fran­cesa o ale­ma­nya.

El tri­bu­nal els va donar la pos­si­bi­li­tat d’expres­sar-se en català. Però el tema sobre com ha de ser la tra­ducció no ho diu enlloc. És evi­dent que una decla­ració que es vagi inter­rom­pent trenca el relat, l’espon­taneïtat. El millor és que s’hagués habi­li­tat una tra­ducció simultània, i es podia haver fet una inter­pre­tació àmplia de la llei.