La trampa de l’exili

Fa dies que la República s’enfonsa de forma irreversible. El 15 de gener, les tropes franquistes entren a Tarragona i Reus, el 26 a Barcelona, el 31 a Granollers, el 4 de febrer a Girona i l’endemà a la Bisbal. Aquell dia, el president Companys travessa la frontera a través del coll de Lli, acompanyat del seu homòleg basc, José Antonio de Aguirre. És un matí fred i la tramuntana bufa amb força; però el cel de l’Empordà es presenta nítid, talment com si volgués dedicar un darrer homenatge als homes i dones que travessen la frontera fugint de la barbàrie feixista. A l’homenatge inesperat de la meteorologia s’afegeix el dels set-cents mossos d’esquadra que els acompanyen, que no s’estalvien d’oferir als dos presidents un protocol gairebé litúrgic en un dia en què hom se sent aclaparat per la tristesa.

Els presidents autonòmics havien d’anar acompanyats dels de la República i el govern espanyol, Manuel Azaña i Juan Negrín, però aquests han marxat dues hores abans sense ni tan sols esperar-los. La decisió ha estat presa per Azaña, però Negrín hi ha consentit ràpidament. Segons el testimoni de Cipriano Rivas, el president de la República “estava disposat a sortir acompanyat del president de les Corts, però mai al mateix temps que cap altre cap de govern que pogués interpretar-se, fins i tot en aquella situació extrema en la qual ens trobàvem, com la paritat de representació i categoria amb la seva”. Es tracta de la darrera atzagaiada de l’honra espanyola; però també una mostra d’una animadversió incontenible. Pocs dies abans, el mateix Azaña s’ha esplaiat a gust contra el president de la Generalitat, a qui ha qualificat de “mezquino, torpe, iluminado, engreído, carente de grandeza y ayuno de capacitat”. Al devessall d’improperis d’Azaña s’afegeix el lamentable comentari que ha deixat anar Juan Negrín el 22 de juliol de 1937, poc després de l’entrada de les tropes franquistes a Bilbao: “Aguirre no puede resistir que se hable de España. En Barcelona afectan no pronunciar siquiera su nombre. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quien fuere. Pero estos hombres son inaguantables. Acabarán por dar la razón a Franco. Y mientras tanto, venga a pedir dinero.”

Malgrat la darrera desconsideració dels presidents espanyols, el sentiment que predomina no és la ràbia, sinó la nostàlgia. La desfeta que els envolta és aclaparadora: alguns soldats opten per tornar a casa seva, orfes de comandaments i directrius; altres marxen cap al nord cap a un destí incert. Un membre de l’exèrcit republicà que va seguir el mateix camí que Companys deixarà escrit: “Del 26 de gener al 6 de febrer van imperar entre nosaltres el desànim, la confusió, el desconcert, la por, i també, i sobretot, les ganes de marxar allà on fos, a tot risc; tot menys quedar-se aquí (a Catalunya) sense la més remota possibilitat de resistència i, per alguns, per a molts, sense cap esperança de supervivència.” En poques setmanes, mig milió de persones travessen els Pirineus a través de carreteres, camins i colls de muntanya. La major part concentren en unes poques maletes les seves escasses pertinences; alguns aniran a raure als camps d’internament d’Argelers, Barcarès, Vernet i tants d’altres, on patiran de valent el fred i la fam.

Lluís Companys segueix el camí del coll de Lli fins al poble de les Illes, ja en territori de l’Estat francès. Allà es trobaran amb Negrín, que torna després d’acompanyar Azaña a França. El president del govern espanyol encara té una darrera desconsideració. Julián Zugazagoitia deixarà transcrita la conversa que va tenir instants després de la topada, en la qual Negrín li va confessar: “Lo que no podía esperar es que a mi regreso fuese a tropezar con Aguirre y Companys. Los más sorprendidos han sido, naturalmente, ellos, que han debido sospechar que yo abandonaba el territorio nacional sin notificarles mi decisión. El juego de palabras ha sido precioso. Se han ofrecido a regresar conmigo, pero me he negado. Ausentes de Cataluña, tengo una preocupación menos.” Aliè a les fatxenderies absurdes de Negrín, el president de la Generalitat i els seus acompanyants s’aturen a descansar a l’hostal dels Trabucaires i esmorzen una senzilla truita; una metàfora cruel de la misèria que persegueix el govern de la Generalitat. A les seves memòries, el president Aguirre va deixar escrit un retrat incomparable del seu company de viatge, Lluís Companys: “Poques persones han conegut com jo moments de la intimitat de Companys, que és quan es descobreixen els homes tal com són. Quan vam abandonar el territori català i vam travessar la frontera seguits per les tropes de Franco, aquell home estava sotmès a un profund abatiment. Semblava que per ell tot hagués acabat. Jo l’animava dient-li que els pobles no moren com els homes i que arribaria l’hora del nostre triomf. «No és això, Antonio (...). La meva preocupació en aquests moments està concentrada en tots aquests compatriotes meus que fugen sense empara i en el meu fill malalt».” En aquell moment, Companys va lliurar-li tots els seus estalvis i va dir-li: “«Aquests diners no són per mi. Els tenia fora per atendre la curació del meu pobre fill, que està en un sanatori de Bèlgica...» Companys plorava. I em va dir: «Moriré de fam si és necessari, però el meu fill no, no.» Em vaig quedar molt impressionat.” Malgrat tot, Companys té molt clar quin és el paper que ha de jugar a partir d’aleshores. En unes declaracions a la policia francesa porques setmanes després de travessar la frontera dirà que encara era jurídicament president de la Generalitat, i que ho continuaria essent moralment fins que els esdeveniments no haguessin decidit altrament.

El president i la resta de membres del govern s’instal·len a París, i, amb els escassos recursos de què disposen, intenten atendre l’allau de refugiats. Han de fer-ho malgrat l’escassedat de recursos i dels incompliments dels compromisos econòmics per part del president Juan Negrín. El govern francès autoritzarà el govern de la Generalitat a obrir una petita oficina a París, des d’on es coordina l’ajut als refugiats. El matrimoni Companys canviarà diverses vegades de domicili, primerament al barri de La Muette i, més endavant, a Neuilly-sur-Seine, a les rodalies de París. L’ocupació alemanya, que es comença a produir el 13 de maig de 1940, canviarà radicalment la situació. En aquells moments, Companys encara té confiança en la victòria contra el nazisme, tal com posa de manifest en una carta adreçada a Jaume Miravitlles: “Tinc una fe absoluta en la victòria (...). No és possible que els valors morals de la humanitat siguin trepitjats (...) Importa una sola cosa: la victòria. I França l’obtindrà, i, amb França, el món civilitzat.” Però, malgrat la fe del president, l’exèrcit alemany va liquidar de manera fulminant la resistència francesa; i, d’aquesta manera, es va començar a escriure la seva darrera pàgina.